Pariràs amb dolor

Avortar és de les pitjors experiències que pot viure una dona. Però pot ser un mal menor si l’alternativa és gestar un fill no desitjat, fer nàixer un nen que no tindrà l’opció de créixer ni de valer-se per ell mateix, o de quedar-se en el camí.

Potser no. Potser per algunes dones és tant terrible avortar que prefereixen perdre-hi la vida, abocar-se a un fill depenent o transcendir qualsevol trauma a través de la maternitat.

Tot és legítim si és la dona qui escull. Perquè és ella qui durà a terme la gestació, ella qui parirà, i molt probablement serà ella qui morirà, tindrà seqüeles o se n’haurà d’ocupar quan tots els acèrrims defensors de la vida – fins i tot els que fan prevaldre el dret a la vida d’un no nascut per sobre la vida de la dona – l’hagin deixada sola.

Jo sé el que he viscut jo. Jo sé que desitjava profundament un fill i que una malaltia greu durant la gestació em va portar a les portes de la mort. Jo sé que és que t’envïin a correcuita en una ambulància medicalitzalitzada a Barcelona, ja inconscient i que et facin una ammiocentesis enmig d’un passadís de camí a un quiròfan. Jo sé que és haver de firmar una autorització per a perdre un fill que vols, jo sé que és acomiadar-te’n. I sé, que si m’haguessin pogut intervenir a Andorra les seqüeles físiques i emocionals haguessin estat menors.

Però si m’hagués quedat a Andorra, m’hagués mort. Jo i el fill que duia en el ventre. Com sé, que aleshores mai no hauria nascut la meva filla.El pitjor del cas no és haver de superar tot el dolor que se’n deriva d’una situació com aquesta. La impotència, la pena, el dol...el pitjor és que hi hagi persones que no en tenen ni idea del que és parir, ni ho sabran mai i que es permetin la supèrbia de donar lliçons del que és i del que deixa de ser la maternitat i pretenguin afegir vergonya i culpa al dolor.

El pitjor és que hi hagi persones que confonguin la dignitat de les persones amb les institucions i que s’entestin en fer prevaldre una llei per sobre la justícia. Avui ens ho demostraran al Consell general Però ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Jocs de taula

Segur que hi haurà algú que m’ho sabrà explicar, però jo, hores d’ara no acabo d’entendre què passa dins el PS.

Ni el que li passa pel cap a Jaume Bartumeu.

Una cosa és decidir que a casa ja no t’hi volen, seure a taula i negociar com ens repartim els amics i el cotxe, i una altra, marxar d’un cop de porta i buidar els comptes.

El debat de fons no és si aquests diners del grup parlamentari s’han o no de repartir.

El problema de fons són dos: d’una banda que la separació no s’ha fet correctament- tant primmirat que ha estat sempre Bartumeu per aquestes coses-. I és que si realment es volia escenificar una escissió i repartir béns i militants s’havia- necessàriament- de passar pel congrés. I fer les coses com cal.

Però vaig més enllà. El problema real en tot plegat és de concepte. I no només en el si dels socialdemòcrates i afins, sinó a nivell social.

Confonem on comença la persona i on acaba el partit i això genera dubtes i paradoxes del tipus: si l’escó és personal i per tant no pot anar lligat a un contracte amb unes sigles, aleshores perquè hi ha disciplina de vot? De qui són els diners? Del partit? Dels càrrecs electes? Fins a quin punt els errors dels electes els han de pagar ells amb els seus patrimonis, o ha de ser el partit qui doni la cara?

No deixen de ser qüestions de fons que tard o d’hora caldrà resoldre. Ni que sigui per què tots tinguem clares les regles del joc. D’un joc força brut darrerament, tot s’ha de dir.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Congrés

Demà el Partit Socialdemòcrata celebra el seu congrés. El CONGRÉS, amb majúscules. Un d’aquells conclàves familiars que es tornen inevitables després d’anys i panys de criticar la sogra al menjador aprofitant que havia anat a buscar qualsevol cosa a la cuina i que esclata quan la situació deixa de ser suportable per a ningú.

Un congrés que espero serveixi per redefinir la marca, establir noves bases i crear un nou equip de treball que faci més que no pas digui, les coses d’una altra manera. L’edat, ja em perdonareu em torna escèptica.

Fora d’això, i a l’espera de conèixer les intencions de futur, que segur que n’hi ha, de Jaume Bartumeu i els seus seguidors, només hi ha que desencís.

Decencís de l’esquerra andorrana. Desunida per revenges i malenteses idees de fidelitat, desencís per la manca d’una ideologia prou forta i una responsabilitat prou gran com per resoldre les seves qüestions internes en privat, deixant de banda els egos d’uns i altres i reconeixent, uns i altres que les coses no s’han fet bé i no precisament per un problema de comunicació, que també.

Desencís perquè en un moment en què, com mai, necessitem tenir una imatge clara del país que volem i les estratègies per arribar-hi l’únic que m’arriba de l’autoproclamada esquerra és el regust de derrota mal païda, d’acusacions creuades entre uns i altres sobre la prepotència, la manca de diàleg, les jerarquies pètries i les ànsies de poder.

Mentrestant, un grup majoritari al Consell General en estat catatònic i moltes estratègies i converses de passadís que es preocupen més de com filtrar els noms de les baixes o el nom de la propera cúpula, que no pas de definir i treballar, plegats, per un sistema que s’esmicola com un castell de sorra.

Suposo que és perquè les eleccions encara són lluny. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Fent de periodistes

Els periodistes sovint pregunten, amb una mica de sort, escolten. I a vegades, fins i tot, tenen coses a dir, i les diuen.

És el cas de Jaume Barberà, que com si hagués fet catarsi de tantes converses plenes de sentit avui ens diu que s’ha acabat el bròquil, que ja està bé de fer el longuis i que o comencem a canviar nosaltres les coses, o continuarem igual.

Igual de manipulats, d’enganyats, d’alienats, i sobretot, d’irresponsables.

Començant per la feina del periodista, tant desprestigiada, tant prostituïda, tant mancada. Mancada de recursos, de credibilitat, d’ètica, de suport. Sobrada de  peatges, d’interessos polítics o publicitaris, de desinformació, de gent poc i mal formada de poca curiositat, de poca dedicació, de moltes hores, de pocs mitjans, de professionals que amb sort aspiren a ser becaris.

Periodisme que confon les filtracions amb la investigació, que publica al millor postor, que es ven als globus sonda i que coqueteja obertament amb el poder.

Un exercici savi i demolidor el de Jaume Barberà.

Que comença valorant el periodisme, però que de retruc parla de persones que han sabut veure més enllà de les obvietats, del canvi de paradigma que s’obre davant els nostres ulls si sabem aprofitar-lo o si, ans el contrari decidim que amb tenir feina i sostre ja estem coberts i continuem fent de xaiets d’un sistema amb fam de llop.

Avui en parlarem d’aquest bròquil que amb els anys ha deixat de florir-se per acabar esgotant la paciència de Barberà, en un nou crit de reflexió, encara que soni a oxímoron. Perquè no tota reflexió s’ha de fer en silenci, de la mateixa manera que la passivitat no ha estat mai un bon aliat per sobreviure. No en condicions, si més no.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Una mica de sol

Només vull una mica de sol i que em sobrin les mitges.

I descalçar-me al parc, i seure sota un arbre sense haver de fer res en particular, i que la brisa faci volar les flors dels ametllers fins la riba del riu, i poder treure’m la jaqueta, i desar les botes, i allargar els dies, i escurçar les nits, i estirar les tardes amb un té amb menta entre els dits mentre els nens empaiten coloms i es miren els gelats de reüll.

Arriba el bon temps. O si més no, amb l’arribada formal de la primavera desitgem tant que s’escoli el fred pel forat, que a partir d’ara cada dia de mal temps és una petita estafa en el nostre còmput personal.

Aquest ha estat un hivern molt – massa- llarg. Gairebé sis mesos de fred i de neu. De gris, de crisi, de polítics monocolors i monodiscursius.

Ahir es va aixecar un aire nou amb un regust diferent: net, blau, ple de noves propostes, de renaixement, d’oportunitats, de desitjos soterrats sota el jersei, de mirades esporuguides pel torb conjuntural.

I, a partir d’ara,  a poc a poc, amb la calma que marca la meteorologia del Pirineu, ens anirem descordant els abrics, deixant caure els cobrellits, els peücs i els guants.

I ens vestirem de flors, i ensenyarem els dits dels peus, i somriurem més i ocuparem les places, i dinarem al parc, i deixarem de pensar en política per parlar de les vacances, i s’acabarà el curs, i la lliga de futbol, i amb una mica de sort, l’economia deixarà de collar-nos per deixar que les abelles facin el seu fet i tot plegat es pol·linitzi amb alegria- amb permís dels al·lèrgics, és clar- , i és que no hi ha mai res perfecte.

Bona gent

Avui només vull parlar de coses bones. De com l’altre dia vaig tenir un problema de canonades a casa i els lampistes van venir de seguida i no només m’ho van resoldre sinó que com era un no res, no res no van voler cobrar.

Vull parlar del xofer de l’Interurbana que fa un parell de mesos es va trobar un sobre amb diners d’una nòmina en un seient del bus i no va parar fins tornar-li el contingut a la seva legítima propietària.

Vull fer un reconeixement a totes aquelles persones, que cada dia s’aixequen i fan que el seu dia tingui un sentit, a aquelles persones que encara que estiguin passant un mal moment procuren ser amables amb la persona que tenen al davant. A tots aquells que miren de ser competents i somriure de tant en tant, encara que no els obligui el contracte.

Vull donar les gràcies a aquelles persones que recullen les caques del seu gos, que llencen els papers a la paperera, que cedeixen el pas a les persones grans, que s’aturen al pas de vianants, que diuen si us plau i gràcies mirant a la cara.

M’agradaria saber fer alguna cosa millor que un cop de cap quan algú et diu bon dia a l’ascensor, quan et porten un cafè a la taula, quan t’ajuden a recollir la bufanda que queia sense adonar-te.

Potser el problema del nostre dia a dia no és que no hi hagi bona gent, sinó que això de ser considerat i amable, cívic i respectuós està tant poc valorat que només els irreductibles continuen creient que és el que hauria de ser habitual.

A tots ells moltes gràcies, malgrat la duresa dels temps, Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

La güitiemme parroisse

Fa cosa d’un mes em van fer arribar entre rialles un pamflet anònim que, redactat en francès – i amb diverses faltes d’ortografia- corria per Encamp i el Pas de la Casa i que propugnava la situació de descontentament històric del Pas i en reclamava la seva secessió.

Una mica com el diari de Carnestoltes que fa el jovent a Encamp però sense fotografies inspiradores i una certa pretensió de seriositat. Fet i fet, quatre fulls anònims amb bastanta mala llet i molta imaginació a l’hora de dissenyar un nou futur per la localitat encampadana.

La qüestió, és que va ser tema de xafarderia durant uns dies amb gent d’Encamp i del Pas i després- com qualsevol xafarderia sense gaire fonament-  va caure en l’oblit.

Ahir el tema el publicava el Diari d’Andorra com si fos una notícia. Com si qualsevol fulletó anònim mereixés no només la seva difusió sinó donant-li uns aires de veracitat que no se sustenten enlloc.

No parlo del malestar més o menys latent que es viu al Pas de la Casa des de fa molts i molts anys, ni de la seva segregació més psicològica i afectiva que no pas real, parlo que la feina del periodista hauria d’anar una mica més enllà de ser un simple recollidor de rumors, pamflets, anònims i frikades vàries.

La premsa, en termes generals està banalitzant tant els seus continguts, acostant-se tant a la insubstancialitat més absoluta que qualsevol dia d’aquests veurem a la premsa algun rànquing sobre les polítiques més ben i mal vestides del país, com si fos res a tenir en compte... ai làs, que això ja es fa.

En fi, Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Pilotes fora

S’HAN TRASPASSAT TOTS ELS LÍMITS. Aquestes dures paraules s’adreçaven ahir des del PS als Mitjans de comunicació en general i al Diari d’Andorra en particular arran la publicació de la detenció del secretari d’organització dels socialdemòcrates per un presumpte consum d’estupefaents.

Senyor Pere López: El que és inadmissible- recullo les seves paraules- és que els càrrecs electes, vulnerin la llei. I el que és més inadmissible és que un cop agafats en falta carreguin les culpes del que ha passat als mitjans de comunicació.

Li tinc gran estima al Marc Cornella, i ell ho sap. Crec que fa una bona feina dins el partit i com a membre de la minoria comunal a la capital, i estic convençuda que la gent que l’envolta a la feina, al partit, al comú, a la ràdio i en l’àmbit familiar ho sabran valorar i li donaran l’oportunitat d’aprendre dels errors, esmenar-los i continuar endavant, perquè encara ha de dir moltes coses.

Entenc perfectament que el defensin i l’acompanyin en un moment difícil des del partit. Diu molt a favor de la qualitat humana de l’executiva que ahir va sortir a donar la cara pel company.

No m’imagino res més mesquí que la possibilitat que perdi la feina o qualsevol dany col·lateral per aquest afer en el marc de la hipòcrita -i pel que es veu, cocaïnòmana- societat andorrana.

Però cada cosa al seu lloc. Que fins ara les detencions de càrrecs públics implicats en delictes més o menys dolosos no hagin estat publicitats amb noms i cognoms és el que cal corregir. No que- per una vegada- l’actuació dels mitjans deontològicament parlant no tingui esquerdes.

Pel que fa a les filtracions, potser comença a ser hora de trobar on és la fuita, si tant els molesta que passi. però en qualsevol cas no és a la premsa a qui correspon desvetllar quines són les seves fonts, mentre siguin certes.

Lamento l’acarnissament perquè -no ens enganyem- no estem parlant de cap delicte contra el patrimoni o que atempti sobre altres persones en cap mesura i que justifiqui una portada, però sigui com sigui el nostre codi penal ho tipifica com a delicte. I ell com a càrrec electe s’exposa a sortir amb noms i cognoms als diaris.

Si com diuen les xafarderies, pocs polítics passarien el control antidòping, si com es comenta en petit comitè, no n’hi ha per tant o això no és cap pecat, el que s’hauria de fer des de la classe política en un acte de valentia, però sobretot de coherència, és legalitzar el consum d’estupefaents. 

Mentre no sigui així la premsa el que ha de fer és informar. Amb noms i cognoms. Perquè no serà pecat, però és il·legal.

PER CERT, ELS PERIODISTES D'AQUEST PAÍS SEGUIM UN CODI DEONTOLÒGIC BASAT EN L'HOMÒNIM EUROPEU. PER QUI EL VULGUI CONSULTAR: http://aprofca.blogspot.com/p/codi-deontologic-apca.html

En femení

Andorra, per bé o per mal comença a difuminar els seus límits culturals amb l’entorn. Una bona mostra d’això és veure com la crisi, que no coneix de fronteres ha traspassat tots els llindars.

Una altra mostra de la taca d’oli cultural que ens atrapa és el grau de caspa, que avui ens envaeix en forma de revista rosa que pretén omplir el buit que a casa nostra tenen les mal anomenades revistes femenines.

Fotografies del que se suposa és la gent maca del país lluint les seves gales en trobades vip com la celebració del dia de la Hispanitat a l’ambaixada espanyola o el lliurament de premis de l’SKAL Club.

No em fa res, és distret i fins i tot pot constituir un exercici morbós el de dedicar-te a analitzar si el clunch de la senyora de torn anava o no conjuntat amb les mitges, de disseny atrevidíssim.

Suposo que hi ha d’haver gustos per a tothom. El que em sap greu, però, és que no haguem estat capaces de fer més que perpetuar els clixés de dones objecte i sense res a explicar.

Dins la mateixa revista a una consellera general se li fan preguntes sobre la seva família, el seu marit i els seus pares, mentre que a un comerciant de tabacs se li demana per l’economia nacional i la política exterior. Això sí, a la política de portada se la retoca amb photoshop perquè tot el que mostri i el que digui sigui prou suau i bonic.

De la mateixa manera, posats a ser superficials- cosa molt saludable de tant en tant- anem a fer-ho en igualtat d’oportunitats. A veure si retratant els vestits carrinclons de la classe política nacional masculina aconseguim modernitzar una mica el seu vestuari.

Tant de bo entre tots aconseguim que “En femení” retrati a les dones – i homes- d’aquest país com el que són: alguna cosa més que la roba que porten i la seva família. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Marejant la perdiu: 25-N

Desnonaments.  És el tema de conversa recurrent en aquest temps de campanya electoral a Catalunya. Desnonaments i independència.

                             

Dos eixos que polaritzen l’actualitat catalana i que ens fan veure com els caps de campanya, comunicadors i altres experts s’entesten en dir-nos sobre què hem de pensar.

Aquí està l’autèntic control de les masses. Ningú pretén fer de Goebbles. Ja estem massa ressabiats com per permetre que ens venguin la moto de forma tant matussera, però com nens de parvulari, sí que ens deixem distreure fàcilment.

Deixem que el nostre cap divagui sobre la forma i la textura d’una Catalunya independent. Sobre si Belén Esteban ha guanyat deu o quinze quilos o contemporitzem al voltant de les llàgrimes de la Pantoja quan va saber que havia de ser àvia abans del que estava previst. Tot molt digne, molt lícit, molt absurd, molt inútil i sobretot molt distret.

Perquè mentre sentim a parlar de suïcidis a causa dels desnonaments ens aferrem encara més al nostre lloc de treball i a la nostra petita mediocritat. I algú en guanya d’això. I no som nosaltres.

Perquè divaguem sobre una Catalunya gran i lliure però oblidem que els impostos s’hauran de continuar pagant, que les injustícies sobre el territori continuaran i oblidant que, pesi a qui pesi, les fronteres només són límits ideològics que ens autoimposem per poder separar el que és nostre del que és dels altres.

Això sí, el dia 25 tots a votar. I aquí pau i després glòria. Com a mínim amb tota aquesta farsa almenys hauran aconseguir aturar dos anys els desnonaments a Espanya. Dos anys i en cas d’extrema necessitat. Perquè tampoc és qüestió de fer les coses bé d’entrada. Massa fàcil, no fos cas que fer la feina bé donés algun sentit a la vida del polític. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte

Aiguats 82, trenta anys després

Aquesta setmana ha fet trenta anys dels aiguats del 82. Tots els que a principis dels vuitanta vivíem al país – i tenim ja una certa edat-  ens en recordem. Imatges en blanc i negre de la premsa d’aleshores, que es barregen amb la vida personal de cadascú.

Com quan van assassinar Kennedy, amb els aiguats, com en la resta d’esdeveniments importants en la vida d’una comunitat, la memòria queda marcada per allò que fèiem quan va haver aquella explosió a la Massana, quan el fang semblava que no hagués de sortir mai dels aparadors i de les sabates.

Algunes imatges personals han esdevingut – per compartides- part de la memòria col·lectiva. La Plaça Príncep Benlloch plena a vessar de gent en motiu dels funerals per les víctimes. Els seus noms, encara avui es poden llegir en una placa a la passarel·la que enllaça la Plaça Príncep Benlloch amb la Plaça del Poble.

L’aigua sobreeixint del Pont de la Rotonda- aleshores només n’hi havia una de rotonda-, el fang que semblava que sortís de la terra a Santa Coloma. Aquell fred, aquella sensació d’urgència en veure les botigues de queviures amb els prestatges desolats.

Les cadires buides els primers dies de tornada a l’escola, les hores que es van haver de fer per tornar a remuntar després de la fúria de l’aigua.

Dies de cansament infinit, de fang, de neguit, de tristesa...però també de solidaritat i de força col·lectiva.

Trenta anys després tenim un munt de rotondes, el llit del riu capat i les mateixes ganes que al Nadal torni a tocar la grossa.

Tant de bo els bons sentiments no sortissin només en cas d’urgència i les festes de guardar.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Poli bueno, poli malo

Fa estrany que un cap de govern acusi de difamacions als cossos de seguretat, quan se suposa que juguen en el mateix bàndol.

Potser aquest és el problema. Que aquí, cadascuna de les parts implicades només mira pel seu interès.

Uns (legítim) per la seva pensió i el manteniment de les seves condicions laborals ( inassumibles tanmateix en aquests moments) i els altres, preocupats ( inevitablement) per com aquest malestar pot afectar la seva imatge.

Mentrestant, de l’interès públic, ( com acostuma a passar) ningú en parla.

Entenc que els policies que van entrar al cos animats per les condicions laborals s’hauran de fer a la idea que es van equivocar i crec que cal una reestructuració dins l’àmbit públic, com ja s’està produint ( a lo bèstia) dins el sector privat.

Ara bé: que el govern deixi de pensar que som imbècils i que tota la culpa la tenen els funcionaris.

Primer, perquè les condicions laborals dels funcionaris, el desgavell funcionarial i la sobredimensió és cosa seva, i després perquè retallar per aquí implica també i sobretot que primer s’ha de començar a racionalitzar altres tipus de despesa absolutament fora de lloc i que es continua aplicant malgrat els anuncis de contenció de la despesa, i això inclou des dels actes de la presidència andorrana al Consell d’Europa, la rotonda de Prada Casadet, algunes despeses de representació, i badades com Monitor Group, Cirque du Soleil o algunes de les subvencions que s’estan atorgant en cultura o al sector primari.

Nacionalitats

El cas dels dos andorrans/espanyols implicats suposadament en la trama “Emperador” ha tornat a posar sobre la taula el debat de la doble nacionalitat.

Un debat complex que permet diverses lectures en funció dels sentiments, nacionalitats, orígens i circumstancies personals de cada persona a qui preguntis sobre el tema.

Mentre hi ha aquell andorrà que no vol estar en desavantatge amb algú d’origen estranger que pugui optar a la nacionalitat andorrana sense renunciar a la pròpia, també s’hi sumen a la balança dels contraris aquells que veuen en un passaport la representació dels seus sentiments envers una pàtria. I que com s’ha llegit en més d’una ocasió a la xarxa, el cor del patriota és com el del afeccionat al futbol, que només pot defensar uns colors.

A l’altre costat de la polaritzada discussió, hi ha aquells que no veuen problema en mantenir els antics sentiments de pertinença a unes arrels i integrar-les plenament amb el seu sentiment i pàtria d’adopció, però també, al costat d’aquells per a qui el passaport no és més que un paper que permet viatjar amb més comoditat, obtenir més avantatges en un o altre país i mirar de donar sortida a la seva feina o a la seva família, vist que, malgrat els trilaterals,  la pràctica ens confirma que no és fàcil ser andorrà fora d’Andorra.

Al marge que puc entendre tots els punts de vista, entenc que la solució, l’única solució real passa per una doble vessant. D’una banda fent que de forma efectiva els andorrans no estiguin en inferioritat de condicions fora d’Andorra pel fet de ser-ho, i evitar així les dobles nacionalitats per interés. De l’altra, que el sentiment patriòtic, sigui literal o ambivalent no sigui una qüestió que hagi de topar amb cap llei.

Una vegada més, les lleis s’haurien d’adaptar a la realitat i no la realitat a la legislació.  Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Coaching

Abans d’això se’n deia mentor. Ara és un coach. Però fet i fet la seva funció continua sent la mateixa. La d’acompanyar, la de guiar, la de marcar el camí i les pautes perquè el deixeble, l’estudiant o el client arribi a assolir unes fites prèviament dissenyades i definides.

De la mateixa manera que avui tots entenem que per excel·lir en qualsevol àmbit esportiu cal tenir un entrenador que pugui conduir-nos a la nostra millor marca personal, avui, aquesta figura, ha traspassat definitivament l’àmbit estrictament acadèmic i de la competició per entroncar-se amb força en l’àmbit de l’empresa, i no és per menys.

Abans, estudiar una carrera universitària, o un bon ofici eren prou requisits per arribar a assolir un bon lloc de treball on instal·lar-se amb comoditat fins arribar a la jubilació.

El mercat laboral, cada cop més canviant i exigent ens confirma que això, com el duralex i les muscleres ha quedat definitivament enrere.

Tothom està preparat, sobradament preparat quan arribes a determinats ambients.

Cal alguna cosa que ens distingeixi de la resta, que faci que el nostre currículum deixi de ser un parell de fulls més en la pilona que descansa sobre la taula.

I per això el coaching, el personal branding i la formació continuada no només són necessaris sinó que a més, són imprescindibles.

Aviat fins i tot per ser un NI-Ni caldrà haver fer algun curset, i sinó al temps.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

off de record

Les estones i converses prèvies abans no comença el programa, sobretot amb els tertulians habituals omplirien d’anècdotes un o dos llibres. Sobretot de cometaris, i notícies d’aquelles que no pots tornar a repetir – suposo que per això te les expliquen-.

La qüestió, és que ja són molts anys de tertúlies, de confidències i off the records...i és clar, amb el temps, aquests petits oasi fets per  a les confidències més íntimes acaben deixant regust d’allò que en el fons ens uneix a tots.

Quantes vegades, no ens hem trobat, alguns conspiradors habituals, discutint de política amb tots els seus averanys complicats per arribar al final a la conclusió compartida que no hi ha res com un bon formatge.

I és que en això, molts coincidim, això sí: El maridatge és el que sovint ens fa acabar d’afinar en les discussions. Jo perquè dic que no hi ha res com un bocinet ben madurat d’appenzeller amb un grapadet de raïm, altres com el Sisco Casals, que es delia pel formatge blau amb peres, o d’altres, com l’Albert Gelabert, que no li fa cap fàstic a un bon manxego curat amb una copeta de vi negre.

I aquí es van afegint veus a les converses, i hi ha qui aposta com en Gualbert Osorio per un Idiazabal navarrés, ben fumadet. D’altres, més suaus, que aposten per un mató nostrat del Pirineu amb mel de Canillo i nous de Santa Coloma...i així anem descobrint que potser sí que el nostre és un país de bolets, però que no per això deixem de ser molt de formatge.

Aquest cap de setmana, aquells que puguem ens trobarem a la Seu d’Urgell, on del formatge han sabut fer una referència indiscutible pels amants de la bona cuina,  i és que la flaire, en aquest cas ens condemna.

Això sí, amb molt de gust. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Manifestació

Aquest diumenge toca anar de manifestació. Si vols, és clar. Que ni tan sols queixar-se és obligatori.  Una manifestació que arriba en un moment de convulsió, en què molta gent veu com trontolla el seu lloc de treball, i mira a banda i banda del carrer per veure qui en té la culpa. I ja se sap: “Piove? Porco governo!

El rerefons de la manifestació és tirar endavant una llei de responsabilitat política amb conseqüències penals i caràcter retroactiu. Una llei, que només pot prosperar si s’aconsegueixen prou signatures de nacionals com per poder presentar el text al Consell General.

Si ja era difícil que cap partit volgués passar davant amb una qüestió de salut pública i força ulls de poll com el tabac, dubto que ningú s’arrisqui a posar-se la corda al coll en un país teixit de parentius, i amb un cúmul de despropòsits a les espatlles que puguin amenaçar el son de tots els patricis de la pàtria.

Ara bé. Tinc ganes de veure el text. Perquè una cosa és que el polític senti que la seva feina es fiscalitza i que no té un xec en blanc per actuar com millor li convingui al marge del que va pactar amb els electors a través del programa electoral, i una altra, molt diferent, voler restringir l’accés a les urnes a tots aquells que puguin respondre d’eventuals negligències amb el seu patrimoni personal.

Què difícil ha de ser en segons quins casos determinar quina és la fina línia que en aquests anys ha separat alguns membres de la classe política entre la mala fe i la simple incompetència. I en aquest darrer tram, ves que no siguem nosaltres els que haguem d’assumir responsabilitats finals per haver atorgat el nostre vot reiteradament a persones manifestament incompetents per fer la feina per la qual es postulaven.

Pel que fa als possibles delictes que es deriven d’una determinada acció de govern no cal una llei específica: tan sols que qui tingui proves, ho porti a la justícia, que la llei és molt clara en aquests conceptes. Encara que ningú gosi alçar la veu. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Llacet rosa

Un any més preparem l’arribada del dia Mundial de la lluita contra el càncer de mama. I ho fem sumant a la llista del dolor personal, el record d’alguna familiar, amiga o coneguda que ha passat pel tràngol i no se n’ha sortit.

Penso avui en la Marta, però també en tantes altres dones que han lluitat i continuen lluitant contra un dels tumors malignes més estesos entre la població femenina. Almenys mentre no encalcem els homes fumadors amb el de pulmó.

No sabem què provoca que les cèl·lules del nostre cos decideixin créixer de forma descontrolada i caòtica. No sabem perquè hi ha persones i famílies més propenses a patir-los però sí que hi ha un component genètic i que hi ha factors que no es poden controlar.

D’altres sí. I aquí és on podem i hem d’incidir.

Una bona alimentació, una bona higiene de vida, exercici, revisions periòdiques...són exercicis de salut activa que no ens garanteixen res.

Però que a les males, poden permetre un diagnòstic precoç.  El càncer, com qualsevol altre problema a la vida sempre és més fàcil de controlar abans que es faci massa gran.

Aquesta és una setmana de reflexió. De record, de solidaritat. Amb totes les dones que han patit un càncer de mama. Amb totes les dones que aquests dies estan prenent consciència de la importància d’un diagnòstic precoç.

Començant per cadascuna de nosaltres. Perquè al marge de l’angúnia de trobar alguna cosa, el pitjor averany és no voler veure què s’amaga sota la nostra pell.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Fent peís

Què difícil ha de ser que et toqui governar en èpoques difícils com la que avui ens toca viure. Lluny queda el desgovern basat en globus bomba- que no sonda- amb què ens obsequiaven els governs precrisi i que consistien en parlar d’algun macroprojecte sumptuós cada cop que no es volia parlar del que realment tocava.

No farem llenya de l’arbre caigut. Tots sabíem que estàvem fent el ronso i així ens va ara. La situació és la que és i al pas que anem es morirà de vella que no d’antibiòtic.

Perquè aquesta és la sensació que té molta gent. Que hi ha molta feina a fer, molta feina urgent. Que calen aquells canvis estructurals que ens van prometre però que ningú no vol que li afectin a ell ni al seu petit tros. Que s’han de plantejar i tirar endavant temes urgents i donar solucions a qui més ho necessita i que tot és massa lent.

Que cal reformar el sistema sanitari, crear un marc fiscal just i sense esquerdes, que els de sempre passin pel tub de forma proporcional al que tota la resta hem estat fent fins ara, i que tots, i això inclou funcionaris i molt especialment policies, hem d’entendre que els drets adquirits són tant irrevocables a la pública com a la privada. És a dir, que s’ha acabat. Que és injust, que és una pena i que tot el que vulguis, però que s’ha acabat.

Ara, també s’hauria d’haver acabat el donar peixet als bancs, donar marge a les grans empreses i aplicar moratòries esbiaixades sobre la marxa. De la mateixa manera que si no es poden pagar segons quines coses també s’hauria de remirar amb molta cura la necessitat real de fer una altra rotonda a Prada Casadet, per posar un exemple fàcil de com hi ha coses que estan bé, però que potser ara no és el moment. Com tantes altres.

Ara no és un bon moment per governar. És com si tots els grans de blat de moro comencessin a despertar i a saltar de la paella al mateix temps. També és cert que no sembla que ningú es bellugui prou bé ni prou de pressa per recollir les crispetes que cauen al terra. Però que ningú pateixi. L’oposició està en línia amb el govern, i tampoc sembla que estigui fent la seva feina. A part de queixar-se és clar, això ho sabem fer tots. Jo la primera. Però és que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Qüestió de fe

En què creus? Si és que creus en alguna cosa, és clar, que no és obligatori.

De la mateixa manera que continua havent-hi persones que segueixen fidels als principis religiosos que els van inculcar els seus familiars i l’escola quan eren ben petits, i que en certa manera continuen latents dins d’ells sense gaire preguntes, hi ha qui busca, qui continua buscant tota la vida.

Respostes a preguntes primigènies, que van servir per fundar la filosofia i començar el camí de la cultura humana.

Creences n’hi ha de moltes menes. Les espirituals, les transcendentals, que poden ser o no les mateixes, les que provenen de la pròpia experiència, les apreses, les interioritzades per osmosi, les supersticions, i fins i tot les canviants amb les modes i d’acord amb les tendències de cada moment.

L’ésser humà busca una certa transcendència. Que la seva vida tingui algun sentit, que la mort, que en la darrera frontera ens acompanyin sense gaire pors, trobar, en definitiva algunes respostes, més o menys tranquil·litzadores que ens permetin completar el puzle existencial.

Personals i intransferibles. Creences que ens permeten construir la nostra ànima, i ajudar-nos a definir i redefinir tantes vegades com calgui la nostra identitat personal i el nostre concepte del món.

Les creences poques vegades solen ser racionals, de fet, racionals, ho solen ser més els descreguts, però tant en un cas com en un altre ningú està lliure d’acabar convençut que un dimarts 13 porta mala sort, que hi ha una conspiració internacional de poders ocults que ens amaguen que els egipcis eren extraterrestres, que menjar porc és una mala cosa o que per anar a veure el Papa has de posar-te una mantilla- perquè després critiquin el burka-.

Les creences, afortunadament són una altra cosa. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Comptant ovelles

Fa dies que no dormo bé. De fet fa uns quants anys que no dormo com abans. Recordo d’adolescent, que queia sobre el llit i el son m’abraçava suau i irremeiablement fins que l’endemà, el sol o els crits de ma mare em treien dolçament del son dels justos amb la sensació de tornar de molt i molt lluny.

Des que em vaig quedar embarassada, amb aquell irritant efecte col·lateral de les ganes d’anar a fer un pipi a les quatre del matí, allò es va acabar per sempre més.

I mentre estava embarassada rai, que l’únic que em treia el son era la pressió de la panxa sobre la bufeta. Un cop tens fills, la majoria de mares – i alguns pares- val a dir- desenvolupen una mena d’oïda súpersònica que et permet desvetllar-te cada cop que el teu cadell remuga, tus, es gira o canvia el son.

Fins el punt que t’arribes a aixecar del llit perquè no el sents respirar prou fort, ves que no li hagi passat alguna cosa.

La qüestió és que des d’aleshores no dormo bé. Dormo superficial, discontinu, caic de son al vespre però tinc la sensació que mai no descanso prou i al matí...i ai al matí... Ja no et desperta ni el sol, ni la mamà sinó un petit energumen a qui t’estimes amb delit reclamant el colacao.

I aleshores recordes com el Doctor Estivill va fer dormir tota una generació de nens, inclosos els teus i et demanes perquè aquest bon doctor no es dedica a fer un llibre per nosaltres, els adults insomnes.

Per aquells pares i mares crescudets que l’únic monstre que ens espanta és el de la hipoteca però que no aconseguim aclucar l’ull ni treure prou rendiment de les hores de son.

I a mitja disquisició, t’assabentes que aquest llibre existeix i que en una estona en parlarem al programa. Perquè després diguin que ningú és Perfecte.

Hispanitat

Aquesta setmana Espanya celebra el dia de la Hispanitat.

Una d’aquelles celebracions que remouen més d’una consciència.

A alguns pel paper colonialista marcat de sang i expol·li que van tenir els espanyols (i de retruc portuguesos, anglesos i francesos) en el “descobriment d’Amèrica, i de l’altre per aquesta mena de desafecció que sembla que viu Catalunya- per dir-ho amb paraules suaus-.

Però també hi ha una cara amable. La d’un país que mira de tirar endavant en un moment difícil, que ha sabut- almenys fins ara- donar cabuda a sensibilitats diferents i a nacions coexistents.

I que ens ha donat moltes coses als andorrans: treballadors del granit, de FHASA, republicans i falangistes, les persones necessàries per donar sortida a una economia emergent basada en el sector dels serveis, pares i mares de nacionals que han pujat el país amb el seu esforç i el seu bagatge lingüístic, cultural i emocional.

I els ponts. El pont de la puríssima i el pont del Pilar, que mira aquest any ha caigut tant malament com l’economia, vaja que ni és pont ni és res.

Avui les relacions amb Espanya continuen sent tant bones com sempre, però la tensió interna que genera el dia a dia en cada estat fa que negociar posi més elements sobre la teula del que és habitual. Per no parlar de la dificultat d’arribar a bon port amb una nacional 145 que sembla la bufanda de Penèlop.

Veurem com acaba el conveni de doble imposició, veurem com van les esperes de les mercaderies a la Duana de la Farga de Moles i veurem, quants dinerets ens queden al calaix aquest cap de setmana.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Voluntaris per la llengua

Sempre he pensat que els idiomes estan per parlar-los. Que quants més en saps millor per a tu i pels altres, perquè l’idioma és una eina que et permet comunicar-te amb els altres, i dialogant gairebé tot és possible.

El cert però, és que les diferents llengües tenen també una càrrega afegida. No oblidem que en cada idioma pensem el món, i per tant, en cadascuna de les llengües que es perden any rere any es perden també de retruc les paraules amb què haguéssim pogut definir un nou imaginari.

A casa nostra l’idioma oficial és el català. És l’idioma oficial de l’estat i de l’administració, però el seu ús no és – ni de bon tros- majoritari.

Al carrer es parla castellà, al comerç es parla castellà, a l’escola potser no, però al pati la llengua vehicular és el castellà. Fins i tot a l’administració pública, que hauria de ser el reducte i  la salvaguarda de la llengua ens trobem com alguns treballadors- entre ells- parlen castellà.

És el cas d’agents de circulació i fins i tot d’agents de policia, a qui recordo que també és legítim manifestar-se en català. Que un atracament és igual de dolent que un atraco i que les consignes també haurien de ser en l’idioma de l’estat, en un país normalitzat.

Malgrat tot hi ha gent que treballa de valent perquè el català no perdi pistonada. Són els voluntaris per la llengua. Un projecte que va impulsar ara fa uns anys el Centre de la Cultura Catalana i que ha permès a molta gent saltar la barrera de la vergonya per adonar-se’n que viure en català, a casa nostra, també és possible.

Que de fet, és molt bonic, i que a més, així, es fan amics, que bona falta fan amb els temps que corren. Per la resta, que tothom parli i estimi en la llengua que més li convingui. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Sense fum

Ja tenim publicat al BOPA el reglament que ha de regir les condicions de les sales de fumadors.

Unes sales que no haurien d’existir, per coherència i per salubritat, però que ja que hi són- mentre hi siguin- que garanteixin en la mesura del que això és possible la salut d’aquells que no volen continuar respirant aire nociu.

La majoria de locals ja han anunciat que no les faran, i no m’estranya. Entre sis mil i deu mil euros pot costar condicionar aquesta mena de cubicles, on els fumadors que no vulguin sortir al carrer podran donar satisfacció puntual a la seva addició.

I és que ja em perdonaran, però fumar, a peu dret en una sala sense servei, aïllada de l’entorn i plena de fum, no crec que correspongui gaire amb el que alguns han volgut vendre com el plaer de fumar.

Tot i això els hotelers estan contents perquè ja imaginen les trampes que podran fer posant màquines expenedores que no vulnerin la llei i els permeti, en alguns casos mirar de recuperar la inversió davant la por a la fúria desestabilitzadora per a l’economia de la manca de nicotina en els espais tancats.

Encara no s’han adonat que fumar és un problema de salut pública i que aviat a més serà un problema social.

Cada cop més – i em sap greu en tant que el fumador es pugui sentir estigmatitzat- el fum es veu entre la població com una molèstia que cal eradicar. I cada cop els nostres visitants, que venen de països on fa temps que no es fuma, arronsen més el nas davant l’ambient carregat de fum de molts locals del país.

Perquè tots tenim el dret a la salut i ningú té el dret de fer-nos mal amb la seva conducta, per molt que es consideri legítima.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Democràcia

Possiblement sigui cert que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, però hores d’ara també és cert que o hi posem remei, o acabarà sent una trista paròdia d’ella mateixa.

La gent passa de la política, potser perquè no forma part de la classe dirigent, potser perquè a casa hem sentit massa sovint allò de “tu no et signifiquis” o potser perquè ens hem cansat de veure sempre els mateixos, dient les mateixes coses, per no bellugar gaire res a canvi d’una opinió que només els interessa quan hem votat i hem votat bé. Els que votem. Que som minoria.

El gruix de la ciutadania d’aquest país no té ni veu ni vot, i quan en té, o bé entra a formar part dels possibles electes o es desmarca donant per acomplerta la seva missió democràtica en rebre l’equivalent de la pesseta ancestral cada quan toca.

La població flotant, els estrictes requisits de nacionalització, el conflicte d’interessos més o menys sentimental a l’entorn de la doble nacionalitat, la dificultat d’accedir als càrrecs de responsabilitat i la manca de teixit social consolidat ens han dut a un camí sense sortida en el qual el més llest procura viure al marge de la política.

Fins ara. I és que ja no podem seguir fent veure que els polítics ens treuran del forat quan tots tenim clar que no ho faran. Ni per desídia ni per manca de ganes, sinó perquè segurament la situació els supera, la por els paralitza i fet i fet tampoc tenen cap garantia d’èxit.

Per això mateix, perquè tots som conscients de les dificultats que suposa governar avui, perquè tots sabem que la cosa està molt complicada, ens calen més que mai persones valentes i compromeses que siguin capaces de tirar endavant mesures realment efectives per donar aire als petits empresaris, impulsar la creació de treball i garantir la societat del benestar. Darrerament tot tendeix massa a la supervivència. I ha arribat un punt en què ni les cadires ni la situació suporta més inactivitat.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

El teu fracàs, és el meu

La gent en general és apàtica. Però això ja li ha anat prou bé -fins ara- als delegats governants d’aquest país. Generalment fruit d’una estirp perpetuada en el càrrec i amb una insuficient preparació en molts casos. La mediocritat genera por i aquesta por fa tancar les portes a l’estrany, al que ve de fora, i sobretot al talent.

Aquesta situació cada cop s’ha anat aguditzant més, mentre els fills dels immigrants dels 50 i 60 ja instal·lats i arrelats al país han crescut donant noves generacions d’andorrans que lluny de canviar les tornes s’han acoblat al sistema convençuts que votant als poderosos se’ls encomanaria alguna cosa.

Comença a ser hora que els polítics recordin que estan al servei de la població, no només de qui els va votar, o dels interessos personals o particulars de determinats lobbies que en aquest país els agrada manar des de l’ombra. Però aquí ningú diu res. Ni ho farà.

La gent sol malviure en la desídia mentre nosaltres, els mitjans de comunicació naveguem entre l’esperit de supervivència i treballant sota mínims, mirant de desenterrar cadàvers sense recursos i amb inversió zero.

Tots els polítics parlen de transparència, però només l’apliquen quan i com volen i només en allò que els interessa. El periodisme crític acaba massa sovint en amenaces de demandes judicials o escoltes telefòniques .

Pertànyer a la classe política hauria de ser una responsabilitat no un honor. No només un honor. I tots els que dia a dia seuen en aquestes cadires haurien de fer alguna cosa per merèixer el títol de molt il·lustres.

Nosaltres, els del carrer també haurem d’aprendre que els fracassos d’aquells que hem escollit també són la nostra responsabilitat i el nostre propi fracàs.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte

Voluntat Popular

L’única gran veritat de la col·lectivitat és que només unida serà capaç d’imposar la seva voluntat. La tant arrabassada i manllevada voluntat popular.

I no parlo ni de guerres ni de revolucions, que tampoc estaria malament si no fos per la sang i els danys col·laterals.

De la mateixa manera que un cop desencadenada la fúria de la massa prendre la Bastilla va ser qüestió d’hores, enderrocant així una estirp centenària perpetuada en el poder i avalada pels cels, ara, serà Catalunya- i em refereixo a la seva massa crítica- qui decidirà si vol o no anar a consulta i triar el camí que més li convingui com a nació. S’hi posi com s’hi posi el PP i el PSOE, en Mariano Rajoy, el Rei o la sacrosanta Constitució espanyola.

És la societat qui fa les lleis, i no les lleis les que han de fer les societats.

A Andorra, si fa o no fa anem com sempre tres passes enrere. Per primera vegada un cos de l’estat com la policia crida a la resta de la població a sumar-se a files. Perquè saben que només sumant serem capaços de construir el país que volem.

Només sent prou gent unida davant un objectiu comú serem capaços d’exigir responsabilitats polítiques que mai ningú no està disposat a assumir ni a acceptar, només així es repartiran realment les culpes, la feina i els impostos.

La pega, és que el ferum d’instrumentalització és massa gran. La distància tant àmplia i els interessos personals tant concrets, que tota aquesta força, totes aquestes ganes de canviar el món es diluiran com un terrós de sucre dins el cafè a la que qui sigui- veritat o no- prometi una solució al seu problema personal.

I la resta, per qui les solucions mai no arriben si no és de rebot- es quedarà al carrer, veient com el carro de la història no tirarà endavant fins que algú es posi de debò davant els bous.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Sales de fumadors

Ja tenim a les mans el reglament que hauran de complir les sales per a fumadors i on s’hauran de recloure aquells que vulguin fumar sota cobert a partir del 13 de desembre.

Sobre el paper res a dir, ja que sembla que es manté la intenció de salvaguardar la salut de tothom per sobre els interessos i les pressions del sector hoteler.

Fins i tot ells ho acabaran agraint, n’estic convençuda.  Ningú, per molt que li pesi l’economia i el benefici posaria per davant un hipotètic ingrés a la salut dels seus fills. I si ho fa, pitjor per a ell. Hi ha coses que estan per sobre dels diners, de debó.

Ara sembla difícil d’imaginar, però cada cop estem més habituats a respirar ambients nets de fum. Només cal baixar fins la Seu o visitar qualsevol país del nostre entorn immediat.

La nostra salut es veurà beneficiada, el nostre cabell i la nostra roba deixaran de fer pudor de nicotina, els asmàtics, al·lèrgics i en general la població més sensible a la contaminació ambiental veurà com millora la seva qualitat de vida, i per primera vegada- i ja tocava- dones embarassades, nadons i nens tindran prioritat sobre el fum en els espais públics tancats.

Un bon moment, el 13 de desembre per plantejar-se deixar l’hàbit del tabac. Segurament el millor que pots fer per a tu i per la gent que estimes.

A partir d’aquest dia, et serà més fàcil, perquè fumar, es podrà continuar fent, però per aquells que vulguin deixar de respirar verí s’ho podran estalviar en la major part d’espais tancats.

I qui vulgui continuar fumant, ho podrà fer, clar que sí! Però sense perjudicar els altres. Que de fumar en tenen tot el dret, de fer-nos mal, no. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

¿Y tú, de quién eres?

Els nacionalismes estan sobre la pell. Nacionalismes que s’expressen amb més o menys virulència en funció de com cadascú se sent atacat a casa seva.

Tots els pobles tenen dret a autodeterminar-se. Tots els pobles que se sentin nació haurien de poder tenir un estat reconegut i fer el procés en pau. I aquí puc incloure Catalunya, però també Escòcia, el Sahara i Palestina.

Tots els nacionalismes són iguals, però. I tots són dolents. Perquè la mateixa força que et segrega és la que els altres volen mantenir intacta. I qui és ningú per separar el que no vol estar unit, o per annexionar el que vol seguir per lliure?

Avui és Catalunya, que empesa per la crisi econòmica i emparada en els interessos de la burgesia catalana esperona un nacionalisme latent marcat per la injustícia del repartiment econòmic entre comunitats.

Demà, potser és l’Empordà, qui vol reivindicar la seva sobirania perquè no vol ser solidari amb les terres de l’Ebre. O potser és València, cansada ja que la incloguin en el paquet de Països catalans, juntament amb la Catalunya Nord, les illes i Andorra. Que no és, ni ha estat mai, part de Catalunya.

Tots els nacionalismes són excloents, tots són invasius i en un context com l’actual, on les fronteres tendeixen a desaparèixer cada cop tenen menys sentit.

Això sí. El que també està clar, és que mentre no et respectin sempre hi haurà ganes de marxar de casa.

I que ningú té obligació de quedar-se allà on no se sent ni ben rebut, ni ben tractat. Com diu la dita, a més de cornut, pagar el beure. I d’això els catalans en saben un munt.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

De drets i deures

M’agradaria que els drets dels treballadors públics i privats s’equiparessin. Durant molt de temps, i per diferents motius, uns i altres sembla que haguem viscut realitats paral·leles.

Baixes al cent per cent, jubilacions per sobre del sou mínim, seguretat laboral i caps de setmana festius. Són alguns dels retrets al cos funcionarial que es feien des de l’empresa privada, on es treballa sempre que hi ha feina, on la seguretat laboral depèn de massa factors incerts, on no comences a cobrar la baixa fins tres dies després i a un seixanta per cent del sou, i on les jubilacions no sempre són dignes.

Parlo d’una àmplia majoria de treballadors, però no de tots, òbviament. Tant en el sector privat com en el públic hi ha qui s’escapa per dalt i per baix de les generalitzacions.

Avui, però, després de tant de temps de reivindicar un acostament entre les condicions laborals d’uns i altres sembla que al final les pregàries de tanta gent – jo inclosa- han estat escoltades. Tot i que no en el sentit que ens hagués agradat.

No es tractava que des del sector públic veiessin retrocedir les seves garanties laborals i els seus avantatges, sinó de millorar les del sector privat.

Al marge que calia reformular del sistema i racionalitzar la despesa, estem veient com en nom de la crisi -que tot ho pot- molts dels drets adquirits pels funcionaris s’escolen per l’aigüera.

Un retrocés que al capdavall ens perjudica a tots.

Caldrà veure de quina manera el Govern Martí troba la quadratura del cercle. Ja no tant per deixar de fer retallades- que són inevitables en molts casos- sinó per com evita arbitrarietats i estafes a tots aquells que han posat diners del seu sou per aconseguir una tranquil·litat que no existeix.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Escola Andorrana

Trenta anys de l’escola andorrana. Recordo quan va començar. Com una dèria compartida que semblava que no pogués ser. Els pares en parlaven amb una certa prevenció ja que ningú sabia com sortiria aquell experiment.

Tot just una quarantena curta d’alumnes van començar en la primera promoció que anava creixent en cada etapa, ampliant cursos a mesura que els nens i nenes s’anaven fent grans.

Modificant continguts, buscant convalidacions, creixent en un model que vol ser integrador i que vol reunir en un de sol el millor de tots els sistemes educatius.

Tot plegat, i la seva proximitat a cada parròquia ha fet que avui sigui l’opció majoritària pels alumnes del país. Un de cada dos estudiants, va a l’escola andorrana.

Avui, els tres sistemes d’ensenyament conviuen amb harmonia, tot i que trobo a faltar més interrelació, més activitats compartides més enllà de fets puntuals com les Olimpíades o el Consell dels Joves.

Un bon alumne serà un bon alumne en qualsevol sistema. I al cap i a la fi a tots ens han marcat- en general- més els mestres que no pas les institucions. Tot i això, també és ben cert que si els mestres estan ben atesos i el centre funciona, el docent es pot dedicar amb tranquil·litat i amb plenitud a l’alumne, i tot plegat repercuteix en la qualitat de l’ensenyament.

Un ensenyament que ha de ser una tasca d’equip entre escoles, formadors, pares i institucions, perquè al final del que estem parlant és de construir el futur. I en això no s’hi va a badar.

Hi ha feines que no es poden despistar ni a l’hora del pati.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Amb la soga al coll

Els impostos s’acosten amenaçadors. Com els gals, ens els mirem de cua d’ull esperant encongits el moment que el cel decideixi caure sobre els nostres caps.

La corrua de sigles canviants, tants per cents i indicadors fan que els més posats s’atabalin i els més despreocupats basculin entre l’horror de la incertesa i la felicitat aquosa de la ignorància.

La provisionalitat, els canvis profunds, el marc que es va dissenyant i redefinint progressivament fa que sobretot pels petites i micro empreses vegin el seu -prou incert- futur amb pessimisme.

I si  això li sumem els 400 euros que han de pagar els autònoms o sí o sí fa que moltes persones es plantegin tancar l’empresa i esperar temps millors, o com a mínim més clars.

En tot plegat, falta informació. Algunes entitats, de la mà de les institucions, comencen a fer campanyes de difusió, però no sempre arriben a tot arreu. Ni són prou entenedores.

La manca de facilitat de molts dels nous tràmits faran que hi hagi frau més per ignorància que per mala fe. Més per insolvència que per trapelleria. Sense oblidar que trapelles n’hi continuarà havent.

Sempre he cregut en un marc fiscal equitatiu i proporcional. És necessari i just. Però cal que aquest marc fiscal sigui efectiu, i assumible.

Per l’empresari, pel treballador i per tot aquell que s’està al país. En funció de la seva renda, del seu patrimoni, dels seus ingressos i de les seves necessitats.

A poc a poc anem estrenyent el cercle. I això està bé. Només cal que el cercle no el tinguem al coll.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.