Gola Profunda

Tot i que la roda de premsa oficial que servirà per presentar la posició del grup parlamentari demòcrata sobre la llei de prevenció del tabaquisme passiu ambiental serà demà a les quatre de la tarda, aquest matí ja hem pogut veure al Diari d’Andorra la filtració del gruix de les propostes dels demòcrates.

Una mostra més del periodisme de dues velocitats que viu Andorra.

Res a dir del Diari. Si jo hagués tingut accés a la informació en exclusiva també l’hauria publicada abans. És la seva i la meva feina. Però comença a ser cansat veure per sistema com notícies que a la resta se’ns resisteixen arriben amb extremada facilitat a la taula del Diari d’Andorra. I no parlo de rumors ni de confidències puntuals, sinó de dossiers, textos legislatius i informes confidencials íntegres.

I aleshores, posada a ser malpensada, em demano si es tracta d’afavorir un mitjà per davant d’un altre, o si es tracta de llançar un globus sonda en temes especialment sensibles- com el del tabac o la inversió estrangera- o simplement de fer la guitza a uns i altres, i és que no seria la primera vegada que part d’aquesta informació arriba abans al Diari que al grup de l’oposició.

Sigui qui sigui qui filtri la informació per sistema hauria de començar a fer la seva feina al Consell o al govern i deixar que els periodistes fessin la seva.

Per una simple qüestió d’ètica.

Això, o que deixin de convocar rodes de premsa absurdes.

Per la resta, continuo amb ganes de saber què diu amb detall la proposta demòcrata als espais sense fum.

Potser faré un truc al Diari, a veure si em passen més dades.

*14.11 La roda de premsa ha estat desconvocada fa uns minuts

Sí, però no.

Parlem d’inversions estrangeres i hem de córrer no sigui que els Apple s’ho repensin i muntin la paradeta en un altre lloc.

Després resulta que això que Apple volia venir a Andorra no és més que una brometa del dia dels innocents, que es va colar com un gol en pròpia porta per mandra, ingenuïtat o manca de revisió. Tant és.

Ara parlem d’obrir-nos al capital estranger i de facilitar que altres empreses i serveis trenquin el monopoli andorrà en vistes a millorar la nostra competitivitat, i sobretot, a reflotar la nostra economia.

Obertura total ens diuen per activa i per passiva. Però d’entrada els advocats es queden fora perquè- diuen- no hi ha reciprocitat. Una reciprocitat que sí existeix.

Altre cop un error? Altre cop ingenuïtat? Manca de documentació? M’estranya tenint en compte el nombre d’advocats que nodreixen les files del Govern i del Consell Demòcrata.

Potser més que un gol en pròpia porta, aquesta ha estat una finta per mirar d’esquivar el que es diu amb el que es vol fer.

Obertura total, sí, però a poc a poc i no per tothom, i no de seguida.

Impostos homologables sí. IRPF sí, però a pams, ja veurem com i de quina manera.

La sensació que queda és que des del govern tenen molt clara la feina que s’ha de fer, però hores d’ara el més calent és a l’aigüera,

Ja ho diuen, que molts cuiners espatllen un plat.

I love Pinterest

Des de fa unes setmanes m’he aficionat a una nova xarxa social que es diu Pinterest.

És una mena de panell de fotos virtual, que cadascú personalitza a la seva manera, segons les seves preferències, i inclinacions estètiques

El resultat: Una pàgina que recull les coses que et semblen boniques, atractives, que t’agradaria tenir, o viure de prop. Una mena de suro dels desitjos, però a través de la pantalla de l’ordinador.

És un dels efectes secundaris de tenir al programa una secció com @Toca’m els webs, on cada dimecres, Pilar Z i Alfons Miralles ens ofereixen les darreres novetats del que es cou a la xarxa.

El que deia, que fa unes setmanes que m’he aficionat a Pinterest.

Hi tinc diversos taulells virtuals on conviuen els meus plats preferits,on no falta el formatge, un grapat de vestits bonics, cases de somni i paisatges idíl·lics.

Un munt de coses boniques que ens permeten somiar. Fet i fet, potser per aquest motiu té tant d’èxit. Evasió.

Quan el cel és gris, algú hi ha de posar colors.

Encara que sigui en forma de bits.

Bits, que d’altra banda es multipliquen i repliquen en forma de pins a través del món. I és que, entre una cosa i una altra, t’adones que tots plegats no som tant diferents i que ens agraden les mateixes coses.

Sant Valentí

Reconec que a mi, això del dia de Sant Valentí me la repampimfla. A casa sempre hem estat més de Sant Jordi.

No li he trobat mai la gràcia a rebre ( ni enviar) aquells targetons amb cors travessats per fletxes més o menys enverinades, curulles de frases carrinclones dignes de la carpeta de la més tendra adolescent.

Em sembla difícil de comparar la profunditat i la bellesa del simbolisme de la rosa i el llibre contra els cors de plàstic vermell importats dels grans magatzems nordamericans amb l’únic objectiu de donar un repunt a les vendes en temporada baixa.

Però. Sempre hi ha un però.

Fa uns dies que tenim la Laura enamorada i al seu pas va deixant anar sospirs més o menys continguts, rialles encisadores sense solta ni volta i caigudes d’ulls dignes del millor anunci de maquillatge de pestanyes.

I està despistada, i riallera, i una mica absent. I malgrat tot, la feina surt, com surt sempre, amb més alegria, amb més bon humor, amb més facilitat. Com si un tel de vaselina la connectés directament amb la persona adequada a l’altre costat del fil telefònic

Si celebrar cursilades ensucrades com el dia de Sant Valentí han de provocar aquests efectes col·laterals, potser fins i tot jo, la més esquerpa defensora del drac, potser s’hi sumarà i tot a aquesta efemèride.

Ara, que ningú se sorprengui si avui acabem posant cançons dels Carpenters al programa, eh?

Virtus Unita Fortior

No som un país autodestructiu. Ni crític. Tant de bo fóssim més crítics!

Som un país fet de petites sumes. De petits esforços individuals. Petites guspires de llum que darrerament viuen atemorides pel fred.

Un país petit que sap créixer davant l’adversitat, que sap ser generós i superar-se quan toca, i lluitar plegats per un mateix objectiu.

Molts ens hem sentit orgullosos de ser d’Andorra aquest cap de setmana. Ens agradés l’esquí o no. Tan se val. Un col·lectiu de persones s’ha abocat a fer d’aquests dies un gran moment pel país i de retruc per demostrar-nos que per tirar endavant calen -sobretot- ganes.

Ganes i esforç. I un objectiu comú.

El món ens mira. Era la frase més repetida a les xarxes socials durant el cap de setmana. El món ens mirava, i per una vegada el món ha pogut veure una petita part de tot allò (bo) que som capaços d’oferir.

De les coses bones que podem oferir al món, i a la gent que viu en aquests país.

Ara, només cal que ens ho creguem i continuem treballant.

No podem canviar el món, però podem canviar nosaltres.

Manolo, no me jodas

Fumar no és un dret, és una addicció.

L’únic argument que no es pot rebatre d’aquells que defensen el poder fumar a qualsevol lloc, és el de confessar que no els importa ni la seva salut ni la dels altres. Lícit, però immoral.

La resta és cristal·lina.

Fumar mata.

Estar a prop d’algú que fuma, mata.

A tu, als altres, als nens i als que han de nàixer. No hi ha excepcions.

Ja ni tan sols ho posen en dubte els contrainformes que les tabaqueres han pagat durant anys.

L’estat ha d’ajudar a aquelles persones que vulguin deixar de fumar.

Però sobretot ha de garantir la salut de tothom, dels que fumen i dels que no.

I això passa de forma inel·ludible per prohibir de forma general i immediata el consum de tabac en espais públics tancats.

Sense mitges tintes, sense falsos arguments economicistes i sense por.

Per una vegada sense por.

Tota la resta, és una pèrdua de temps i un pas enrere.

Over the Rainbow

El titular del dia és Onada Taronja, altre cop.

Enhorabona en primer lloc a tots els guanyadors, nous càrrecs electes i en general gràcies a tots aquells que van creure que amb el seu granet de sorra podien intentar fer avançar el vaixell, que en el fons, es tracta d’això, de sumar esforços en un moment especialment complicat.

Dit això, i dit que estem envoltats de taronja per tot arreu, ara cal fer una anàlisi una mica més enllà, o si més no, una mica diferent.

En forma de dades que ens haurien de servir per pensar.

Simplement per aturar-nos un moment i reflexionar sobre el món que hem construït entre tots.

42% de vots blancs a Canillo, prop de deu punts percentuals menys de participació de mitjana a la majoria de les parròquies d’un total de més de 22 mil electors que representen una tercera part de la població.

PS present només en l’oposició i no de tots els comuns. Victòria personal de Rosa Ferrer a la capital, amb una proposta mancada d’ideologia i de partit que la sustenti, com DA.

Ens esperen quatre anys importants. De feina feta sense pressió si es vol assumir. Perquè reptes, en tenim , i uns quants.

Reequilibrar el cens electoral amb la representativitat de la ciutadania, fer arribar aquesta representativitat als òrgans de gestió i govern del nostre país, redistribuir els equips en funció de la ideologia i no de les persones, o no només de les persones i començar a treballar des de diferents llocs per un model comú de país, que ens aculli a tots, que ens permeti créixer a tots.

Si ja ho sé, sembla la carta als Reis, però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.