Lo tuyo es puro teatro

Recordo quan la temporada de teatre conjunta era un repte.

Quan assistir a qualsevol representació era una sorpresa. A vegades divertida, a vegades inquietant, a vegades terrorífica... però - gairebé- mai indiferent.

Hi havia una època en la qual els programadors entenien de teatre i volien implicar els espectadors en noves propostes i reptes. Malgrat les modes i el pes que sempre han tingut a la taquilla les cares que la majoria coneix de les series de la televisió.

Cada cop més, els programadors s’han instal•lat en la inèrcia, en la compra per catàleg, en portar el nou espectacle de qui ja va venir l’any passat, i l’altre.

Amb la premissa al cap de no gastar gaire, de justificar la despesa, de fer contents els governants que volen teatres plens, encara que sigui amb les ments buides.

Sembla que això d’anar al teatre per remoure tripes ni es porta, ni cal que es porti.

Per això ja fa uns quants anys que al teatre només hi ha que estranyes parelles, espectacles previsibles, de bona qualitat, però d’escàs marge de sorpresa ni aportació.

I no els culpo. Tirar pel dret acostuma a ser el camí més segur en un camp de mines sembrat per les expectatives de rendibilitat econòmica immediata que alguns li suposen a la cultura i la manca de curiositat d’un públic, a qui sovint només li interessa desconnectar.

Mengeu, mengeu, que el món s'acaba

Llegia a Le Monde que el 40% dels aliments disponibles als EUA es llencen a les escombraries. Que una tercera part del menjar que compren els anglesos acaba als contenidors. I que a més, tots plegats malbaratem una quarta part de l’aigua dolça que consumim.

Quantes vegades no hem hagut de llençar a la brossa pots de iogurt caducats? Restes d’àpats que amenaçaven en fer verdet? ous avorrits de fer amistat amb enciams pansits?

Fruita macada que no tindrà una segona oportunitat, carn oxidada perquè ni ahir ni abans d’ahir no vam tenir ganes de cuinar i així un llarg etcètera que dóna fe de com, malgrat ens gastem un munt d’euros en comprar, sembla que els diners ens els regalin si hem de fer cas de tot el que va del supermercat al cubell sense passar per la taula.

Societat de consum, potser sí. És el món que ens ha tocat viure. Si més no, de moment. Però de consum amb seny. Sense voler caure en un discurs altermundista o carrincló. Mirant de fer de la despesa un acte de consciència. Comprant per les festes, tant com calgui i es pugui, però no llençant impunement.

De petits, quan quedava menjar al plat sempre ens recordaven que hi havia negrets a l’Àfrica que no tenien menjar per tal d’alliçonar la inapetència amb retrets de consciència.

Perquè no es tracta d’acabar-se tot el que hi ha al plat, sinó de servir-nos el que necessitem.

Les Barbaritats de Fèlix Millet

Quin és l’estrany mecanisme que facilita que un lladre vagi a la presó i un altre es quedi a casa amb impunitat?

Doncs, tot fa pensar que depèn de la quantitat sostreta i de la posició del lladre en qüestió. Més diners, menys càstig, encara que a priori pugui semblar contradictori.

Aleshores, el llenguatge, versàtil i traïdor, ens recompensa amb frases del tipus “sostracció temporal”, “desviació poc ortodoxa o encara pitjor, “encara ho estem investigant”...i per molts anys.

Avui, al programa parlarem amb el periodista Saül Gordillo del cas Millet. De com van passar les coses, de com s’han anat desenvolupant els fets. Tot amb dades concretes, i és que no calen gaire explicacions quan els fets parlen sols.

Mentrestant, el ventilador dubta de posar-se, o no, en marxa, i alguns continuen fent la mateixa vida de sempre mentre jo em demano com és que hi havia tanta gent cega al seu voltant.

Tenim tant interioritzada la corrupció que ja no creiem que s’hagi de denunciar? O sempre ho han de fer uns altres?Som tant corruptes que no s’ha de destapar ningú, no sigui cas que ens arrenquin la manta –la nostra- d’una estrebada?, o és que encara hi ha qui pensa que ser un senyor de Barcelona, és el mateix que ser una persona honrada?

Aquestes coses, però, no només passen al Sud. A vegades ja veiem coses que no ens acaben de fer el pes, però mai diem res a la cara, com a molt es deixen anònims en blocs inerts, a veure si la infàmia es barreja amb la denúncia i aquí pau, i després Glòria.

I és que, ja ho diuen... ningú és perfecte

Divendres? Dimecres?

Aquesta ha estat una setmana atípica. Va començar dilluns, com és habitual, però per a molts aquest dilluns no ha estat realment dilluns fins dimecres.

I així hem anat funcionant aquests dies, pensant que dijous era dimarts i avui, mira, a mitjans de setmana com qui no vol la cosa ja ens trobem a les portes del cap de setmana.

Per alegria d’uns quants, no ens enganyem.

Vivim en una societat molt pautada. Som animals de rutina fins a tal punt que fins i tot un pont festiu ens trenca els esquemes.

Els horaris, les pautes, les rutines, el que hem de fer, els cinc minuts que treus d’aquí i els cinc que treus d’allà i que al final del dia ens fan anar de corcoll...

El temps, m’adono, s’estira i escurça en una proporció directament inversa a la nostra pressa.

Més pressa, més a poc a poc. Més coses a fer? Menys temps per fer-les.

Hauríem de ser capaços de trobar l’espai de seure i deixar passar el temps. Sense res urgent a fer, sense cap cosa al cap més que gaudir del moment. D’un moment efímer i etern al mateix temps.

Jo de fet, m’hi posaria ara mateix si no fos perquè ja passen 8 minuts de les dotze i ja fem tard per començar el programa.

I és que ningú és perfecte.

El no tant llunyà oest

El problema és que no és nostre. Que no creiem que sigui nostre. Això, o que ens estimem molt poc, que també podria ser.

No m’acabo d’explicar com és que cada vegada que es posa alguna cosa al carrer per gaudi de tots, sempre hi ha d’haver algun eixelebrat que pensa que és divertit fer-lo malbé.

Penso en el nen Jesús del Pessebre de Canillo, desaparegut i després trobat decapitat dins un contenidor, però també en senyals de trànsit arrencades en una nit de festa, només perquè és divertit, en grafits gens artístics en qualsevol lloc i de qualsevol manera, en papers per terra, amb porcs amb gos, en fumadors que llencen burilles enceses sense mirar on cauen.

Les voreres es converteixen en camp de cultiu de la manca d’escrúpols i educació d’uns quants, com si a l’entrar a casa seva escopíssim enmig del passadís, pixéssim a l’entrada del menjador i mengéssim directament del terra, deixant un escampall de porqueria i desolació al nostre pas.

Viure envoltat de porqueria és una patologia complexa que es coneix amb el nom de la síndrome de Diògenes, un sabi grec que l’imaginari diu que vivia dins una barrica de fusta.

Nosaltres, o comencem a treballar el concepte de civisme de veritat o acabarem que el petit país dels Pirineus s’assemblarà més al llunyà oest que a un indret civilitzat on viure.

Potser el problema és que aquí el sheriff no fa complir la llei.

Ho Ho Ho

Enrere queda el Pont de la Puríssima i davant nostre queden dues setmanes llargues abans no acabi l’any per posar ordre a tot el desgavell que suposen aquetes dates.

O sigui, que ja podem anar fent via i organitzar-nos com cal perquè des d’avui i fins el dia 24 tot seran corredisses abans i després de la feina per poder fer front als sopars d’empresa, d’escola, d’amics, del curset de ioga, de l’escala de veïns i de la guarderia de la nena.

Cap adult sense sopar! No és gratuït, s’ha de preparar l’estómac per l’allau de torrons, massapans, llagostins i llobarros que ens esperen a la cantonada.

Mira, potser amb això de la crisi, caldrà veure el costat positiu a tot plegat perquè ens estalviarem el foie i els torrons d’ametlla, amb el que engreixen i castiguen el fetge...

Vist això, caldrà decorar la casa, penjar garlandes de colors, encendre bombetes perquè casa nostra sembli "Pensió la Puri" i impregnar-nos de l’esperit nadalenc tant nostrat en aquestes dates.

Aleshores ja podrem acabar de patejar el sou del mes de gener- el de desembre es va fondre durant el Pont- per fer la feina de Santa Claus, carregar-nos de tiquets de compra per bescanviar a partir del 26 i fer cua per triar, i cua per pagar i cua pe embolicar...

Sempre ens queda l’alternativa de fugir del Pirineu i passar les festes a qualsevol illa tropical amb tendències budistes.

És clar, que unes festes sense neu, sense presses i sense sobretaules maratonianes, ni és Nadal ni és res.

A Canillo

Ahir, des del facebook, vam rebre la invitació dels Cònsols de la parròquia per venir al passeig inaugural del pessebre gegant...i no ens hi hem pogut resistir.

I ja ens veus aquí dalt, sota la neu i el fred, desafiant els elements per veure de prop un dels espectacles més destacats del Nadal nacional.

I és que en un moment on Santa Claus, les horribles nadales en llauna i els avets farcits de boles sembla que estiguin a punt de guanyar la partida al tió i al pessebre de tota la vida, és d’agrair que una tradició tant nostrada com la de posar el naixement a la vista de tothom, s’hagi volgut fer en versió no apta per a miops.

Figures en mida natural. Pastors, vaques, bous i camells amb vestits de roba i cor de fibra de vidre que volen ser un recordatori de les festes, però també- que una cosa no treu l’altra- un al•licient turístic pels canillencs i turistes de la neu.

Segur que aquestes festes veurem moltes fotografies dels més petits de la casa envoltats de pastorets, bous i Reis d’Orient, al més pur estil de les Rambles però sense el risc que et clavin un moc si els fotografies sense deixar propina.

Enrere queda en la memòria el Pessebre vivent d’Escaldes-Engordany que va impulsar l’Esteve Albert, almenys, els protagonistes, aquest any, per molt que nevi, no passaran fred.

I és que posats a esperar una bona nova, que sigui amb neu no?