18 d’octubre 2006

Mira, escolta i calla

Encara que els EUA consideren la injecció letal com una forma "humanitària" d'execució que no viola la prohibició constitucional d'infligir càstigs "cruels o inusuals", els reus als quals els ha estat aplicada poden haver experimentat "dolors atroços" al no ser anestesiats apropiadament.

Així ho ha denunciat en més d’una ocasió la prestigiosa revista mèdica The Lancet.
Les execucions realitzades amb aquest mètode es fan de forma tan barroera que no compleixen ni amb els estàndards veterinaris per matar animals.

El procediment habitual comença administrant al reu tiopentotal sòdic, per anestesiar-lo.

Després se li aplica bromur de pacuroni, per paralitzar- lo, i finalment, clorur de potassi, perquè el seu cor s'aturi.

Si el primer pas no es fa adequadament, el pres s'asfixia i pateix dolors terribles sense poder moure's.
Els investigadors també han analitzat les dades de les autòpsies practicades a 49 executats a Arizona, Geòrgia, Carolina del Nord i Carolina del Sud.

En 43 casos, la quantitat d'anestèsia als cadàvers era inferior de la que es fa servir en operacions quirúrgiques, i en 21 casos era tan baixa que els reus devien estar conscients durant l'execució.

D’això se’n diu execució humanitària.

Un país en el que s’aplica la pena de mort, però en el que un no pot decidir quan vol que s’aturi la seva vida.

Temes com eutanàsia, com llibertat d’elecció continuen avui tant presents com mai.

Als Estats Units, però també a la resta del món.

Els drets humans que van sorgir de la revolució francesa continuen sent compartits i vulnerats al mateix temps.

Drets que tothom reconeix però que no sempre es respecten.

Guantànamo, podria ser un bon exemple de com les coses mal fetes si es fan allà on ningú no mira, deixen de ser un delicte.

Casos com l’explotació infantil i el treballa en condicions de semi esclavatge que practiquen les grans multinacionals occidentals.

Com no es veu, tothom calla.

Perquè això sí. A vegades, i per segons qui, parlar es tant delictiu com el pitjor dels crims.

La llibertat d’expressió és un d’aquells drets que reconeix la nostra constitució però que no està regulada per llei. Com tants d’altres.

Una d’aquelles expressions amb la que a molts els agrada omplir-se la boca.

D’aquelles que sempre queden bé, que sonen a demòcrata, a progressista i civilitzat.

Que són un bon tema de fons per decorar uns premis, o per dedicar-li un any internacional.

Però, ai làs! La llibertat és una d’aquelles coses tant fràgils i que tants recels desperta entre el poder i els poderosos.

Llibertat per pensar, llibertat per opinar, llibertat per dir, llibertat per informar.

Encara avui són moltes les coses que no es poden dir. No almenys públicament.

I el pitjor del cas són aquells que s’emparen en la por, en les influències, en les pressions per dubtar de la professionalitat de qui parla, del convenciment que l’empara.

Tots som lliures...però fins a cert punt.


Ningú és perfecte.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Noemí i equip del programa.
Lamento comunicar-vos que "Ningú és perfecte" és INCORRECTE en català. En català es diu "Ningú no és perfecte". Espero que ho canvieu.

Recordeu com es va traduir al català la pel·lícula "Con faldas y a lo loco" (Some like it hot)? Doncs "Ningú no és perfecte".

Per altra banda, m'agradaria contactar amb vosaltres doncs he de fer-vos la petició d'un programa enregistrat. Quin és el vostre correu electrònic?

Ningú és Perfecte ha dit...

Hola vaweb,
Gràcies per l'aportació, però tant correcta és una cosa com l'altra. Ja vaig preocupar-me de demanar-ho a Política Lingüística abans de començar el programa.
Gràcies per l'interés de totes maneres.
Per qualsevol cosa que pugui ajudar-te el meu correu és noemicorreu(arroba)yahoo.es

Arxiu del blog