03 de novembre 2006

Els darrers, quan seran els primers?


Vivim en un món en el que tothom ha de ser sempre, jove, alt, fort i guapo.

Malgrat el pas del temps i la genètica.

Millor que et faltin tres quilos, que no que te’n sobrin.

Encara que hagis de deixar-te la salut en l’intent de semblar que estàs sa.

Tenir un bon cotxe, una bona feina, tots els gadgets tecnològics que els altres creguin que una persona com tu necessita, una parella estable que no et maltracti, uns fills, sans i rossos, a ser possible amb els ulls blaus i inquietuds culturals, o en el seu defecte un munt de diners, que tot ho arreglen, fins i tot la manca d’educació, o com a mínim aleshores ja no es té tant en compte.

La vida, ens ensenya que els tòpics que ens regeixen, no són res més que això: tòpics.

Però sembla que la societat s’entesta a posar les coses difícils a tots aquells que se surten de la norma.

Els horaris laborals estan pensats per als homes que no tenen cura de la seva família, els carrers estan pensats pels cotxes i no pels vianants.

Els discursos polítics pensats per a què els escoltin els altres polítics.

Les voreres, en moltes ocasions no són més que trampes insalvables per la gent que té més dificultats per desplaçar-se, siguin padrins, discapacitats o mares amb nens petits.

Però per alguns només estan bé o malament en funció del color del partit que hagi triat el model.

Sembla com si ens haguéssim d’adaptar a les ciutats, en comptes d’esperar que siguin les ciutats les que s’adaptin a nosaltres.

Nosaltres les fem, però les fem pensant que tots som persones estàndards, fetes en motlle, quan en realitat tots som diferents i tenim necessitats diferents.

Potser caldria fer cas a aquell pensador que deia, que la velocitat en l’evolució d’una cursa la marca el darrer corredor, i no el primer que arriba.

Així, deixaríem d’arrossegar assignatures pendents, com la integració dels immigrants, l’urbanisme sostenible, l’accessibilitat dels carrers i edificis, el trànsit i potser fins i tot la solidaritat.

Ànims, que ningú és perfecte.

1 comentari:

Kry ha dit...

Holà! Passo a lasciarti un saluto! Ti leggo sempre!!! Un bacio!

Arxiu del blog