04 de desembre 2006

Dilluns

Quina mandra, eh? Això de treballar? Qualsevol diria que avui és dilluns....no?

I és que per molt que ens agradi la feina, que a més, no sempre és així, arriba un moment que entre els crits, les presses, les cues, els clients pesats, els venedors malcarats i el fred, la bona voluntat i la motivació se’n van en orris.

Sense parlar ja de la son d’aquells que també han treballat el cap de setmana o dels que es veuen a venir la setmana que els espera, i per tant, cap de setmana de feina per a molts, també.

A vegades, un té sort, i topa amb una empresa en la qual els caps es preocupen perquè els seus empleats es trobin a gust i motivats.

Fins i tot a Andorra es veu que hi ha empreses d’aquesta mena.

No és una qüestió de bon cor, no ens enganyem ara tampoc, sinó de rendibilitat, i és que està demostrat que una persona amb ganes, fa més i millor feina.

Però es veu que això, com tantes altres coses que fan referència a l’àmbit laboral en aquest país, no és una prioritat.

Ara mateix el més habitual es trobar-nos amb persones que diuen que estan cansades, que els falta motivació, que la seva feina és una rutina i que els horaris extensius i intensius de cada dia l’únic que aconsegueixen és un perfil clar del que als Estats Units, on tenen nom per a tot, en diuen la síndrome del cremat.

D’exemples en trobem per tot arreu. En les cares desmenjades d’algunes dependentes que només veure’t passar per la porta ja rebufen i et miren amb posat de suficiència i fins i tot de fàstig per haver gosat destorbar la seva inactivitat.

En funcionaris que et diuen que tornis demà, que et falta un paper, que fins d’aquí a una setmana no ho tindran a punt i coses per l’estil.

En el lampista o el mecànic, quan et miren tot negant amb el cap i dient allò terrible de “ això costarà car” i així una llarga llista d’exemples.

En aquest cas, i si no volem passar una tercera part de la nostra vida desitjant que passi de pressa, l’única opció que tenim és automotivar-nos.

Amb pensaments positius, amb esperit de superació. Establint una competència directa amb nosaltres mateixos per almenys tenir la sensació que hem fet alguna cosa de profit, o alguna cosa bona durant les hores de feina.

En algunes empreses nord-americanes primer, i ara a Europa s’està implantant la figura del coaching, una mena d’entrenador personal per la feina que aconsegueix treure el millor partit de les nostres aptituds en l’àmbit laboral i així millorar el nostre rendiment, la motivació i l’autoestima.

Ens ajuda a millorar a la feina, ens diu com cal que ens comportem, quina roba ens hem de posar i quina ha de ser la nostra actitud davant la feina i els reptes de l’empresa.

Segurament és el futur.

Però no puc evitar pensar, que quan un està molt fart, només cal que a sobre et posin una mainadera.

Ànims, que malgrat el que alguns ens vulguin fer creure, ningú és perfecte.

Arxiu del blog