Yo pisaré las calles nuevamente

Mort el gos, morta la ràbia pensaran alguns.

Aquest cap de setmana ens sorprenia la mort d’Augusto Pinochet als 91 anys.

Ens sorprenia, perquè feia tant de temps que estava senil, moribund i amb xacres que l’impedien passar comptes amb la justícia, que quan finalment es veu que sí, que no estava gaire fí, pobre, ningú se l’acaba de creure i es mor sense pena ni glòria davant l’escepticisme generalitzat.

Tal i com preveien alguns, moria al llit, de vell i sense ser jutjat per cap dels seus crims.

Més de 300 querelles estan pendents de resolució.

A Xile aquests dies, alguns brinden, com ho van fer molts també un 20 de novembre de fa més de trenta anys aquí al costat.

D’altres troben a faltar un enterrament d’estat, dies de dol oficial i la parafernàlia que solen arrossegar en el seu comiat aquells que han dedicat la seva vida al servei dels altres, per dir-ho d’alguna manera.

Les ferides a Xile continuen obertes.

De nou queda a la vista la prova que tapar amb sorra no equival a enterrar.

Que els morts- desapareguts a l’oceà continuen cridant la injustícia, que és més fàcil fer callar que fer oblidar.

Si més no als que han perdut alguna cosa més que la vergonya en el decurs d’una guerra.

No sé què passa quan ens morim.

Però m’agradaria pensar, que més enllà del be i del mal, Allende passeja por las grandes alamedas mentre a Pinochet se’l mengen els cucs.

Encara que sigui amb anys de retard. Encara que sigui sense judici ni sentència, encara que alguns el plorin.

Ara el jutge Garzon investiga si tenia or a la Xina. Un or amb el que no podrà pagar suborns, vagi on sigui que ha anat.

I és que ningú és perfecte.