26 de febrer 2007

Canvi d'aires

Vivim entre fums i cues. Generalment, de casa a la feina i de la feina a casa.

Sempre patint per arribar a final de mes, sempre amb alguna lletra que s’ha de pagar i amb alguna despesa important al cap, com canviar de cotxe, pintar les parets de casa o fer front a les vacances de l’estiu, sense comptar quan no tenim un imprevist, d’aquells que cauen previsiblement quan pitjor va sempre.

I mentre no ens toca una primitiva de més de 9 milions d’euros, i no ens acabem de decidir per deixar de fumar, menjar més sa i fer una mica d’esport, que és el que tots sabem però el que pocs fan, la vida continua, i anem passant, mentre mirem d’assaborir aquelles estones en les que pots gaudir de les petites coses de cada dia.

Molts en algun moment o altre, davant l’estrès i les presses ens podem haver plantejat fins i tot, com en un somni, fer un canvi de vida.

Trobar un lloc on el tracte sigui més de persona a persona, i fugir, d’aquesta sensació que tens de no deixar de ser un número quan t’adreces als organismes oficials.

I a Andorra, encara, pensaran alguns.

Que aquí, qui més qui menys, encara ens anem coneixent, ni que sigui per dir-nos bon dia i quin fred fa a l’ascensor de la Plaça del Poble o de camí a la feina.

El mòbil ha substituït la conversa del cafè i molts silencis. Els nens passen més hores davant la tele i amb els mestres que amb uns pares que han de fer un munt d’hores per pagar un pis caríssim, un cotxe per fer cues, les classes de repàs i el cangur del nen.

I mentre no els passi res, rai.

Perquè al mirar les notícies i el llegir els diaris, t’adones, que les coses que passen en el nostre entorn, tant civilitzat, a qualsevol li posen els pèls de punta.

Augment de la delinqüència, de la violència en general, polítics corruptes, contaminació, campanyes cada cop més agressives perquè no deixem de comprar, no deixem de gastar...i la vida, cada cop més cara i complicada.

Cada cop hi ha més persones, que per aquests i altres motius decideixen trencar amb una forma de vida que no els agrada.

Qui sap, si amb la utòpica esperança de crear una societat alternativa, més justa, més solidària, més sostenible.

Gent que decideix, deixar el mòbil i la cartera, el cotxe i el microones per provar de viure com un neo-rural.

Lluny de fums, de cues, de nervis, de presses i el consumisme. I lluny també de les moltes comoditats que avui ens envolten.

Suposo que ningú és perfecte

1 comentari:

manulinx ha dit...

Arribo aquí gracies al Franc que ha nat avui a la radio i descobreixo un blog bastant interessant. Almenys les 2 o 3 últimes entrades ho són, llastima que escriguis tan poc. Pero son pensaments que ens hem fet tots en un moment o altre. :)

Arxiu del blog