04 d’octubre 2007

Que casa meva és casa vostra

El Govern va encetar ahir a l’edifici administratiu un acte formal que es repetirà cada mes, i que servirà per donar “la benvinguda a la pàtria”- tal com va assegurar Albert Pintat en el seu discurs- als nous andorrans que obtinguin la nacionalitat durant el mes en curs.

És, imagino, una nova tàctica per mirar d’aconseguir augmentar el nombre de nacionalitzacions entre els residents de llarga durada al país.

Ja fa uns quants anys que les dades s’entesten en assenyalar que hi ha un munt de persones que viuen a Andorra des de fa més de 30 anys que no volen ser andorrans.

Els motius, quan hi parles, solen ser diversos: N’hi ha que són i se senten del seu poble i que ho seran tota la vida. Són els que malgrat estimin el país que avui és el dels seus fills i néts, no descarten tornar un dia a casa seva, allà on van nàixer els seus pares.

N’hi ha d’altres que no veuen la diferència entre ser nacional i no ser-ho, més enllà del dret a vot. Un cop amb la residència assegurada i tots els drets econòmics adquirits, fer-se el passaport andorrà no és més que un tràmit molest que declinen fer, per mandra i perquè no els suposa cap canvi substancial en la seva vida.

També n’hi ha que ho haguessin fet fa uns anys però que ara ja no volen. Després de viure tota la vida al país, de treballar fort per pujar la casa i els fills- alguns d’ells polítics en actiu- es van sentir dir durant massa temps que ells eren de fora. Avui, aquestes persones, autèntic motor del desenvolupament nacional, n’han quedat al marge de la nacionalització de forma voluntària.

En tenim més de casos, com els que no estaven d’acord en haver de passar l’examen d’assimilació després de viure aquí tota la vida.

De fet recordo quan l’historiador Manuel Anglada- un dels escriptors i historiadors que més han publicat sobre temes del país- va passar el famós examen pocs anys abans de morir. Ell en sabia del país, molt més que qualsevol dels seus examinadors, que així li van reconèixer. Evidentment va passar l’examen i va morir com a andorrà.però aquella situació no deixa de ser surrealista.

També hi ha qui refusa el passaport, perquè ser andorrà només està bé dins d’Andorra i comporta molts i variats inconvenients a la que travessem qualsevol de les dues fronteres nacionals: beques, residències, estudis, cues a l'aeroport, convalidacions, negocis, permisos de treball...ser andorrà en el context de la Unió Europea és avui un maldecap. Diguin el que diguin els trilaterals.

I és que sembla que això de ser andorrà està desprestigiat. Per grat o per força hem anat cultivant en les darreres dècades una fama a l’exterior entre xulesca, informal i prepotent que fa que avui ser andorrà no sigui cap garantia de res fora de casa.

Potser, per tot això, i alguna cosa més, hi ha avui 5.000 persones al país que tot i que podrien votar en els propers comicis comunals no ho faran perquè no han volgut nacionalitzar-se malgrat tenien la possibilitat de fer-ho.

“Ser andorrà és un privilegi, i us felicito per haver triat la naturalització andorrana”, va dir ahir el cap de Govern.

Potser no en té tants de privilegis.

Ell, ho té clar però. Aquestes cinc mil persones que no es nacionalitzen podrien fer capgirar el sistema polític nacional.

Actualment som uns vint mil votants. Què passaria si aquestes cinc mil persones decidissin implicar-se forma activa en la política? En quin lloc quedarien les famílies “tradicionals”? perquè si alguna cosa té la democràcia- mal li pesi a alguns- és que el vot d’un passaport dinou mil pesa exactament igual que un de mil.

Potser el gran error en tota aquesta història és que la benvinguda a la pàtria s’hauria de fer en quan obres la porta, i no quan et donen un passaport.

4 comentaris:

Miquel Calsina Gordi ha dit...

Noe,
També n’hi ha uns quants que precisament no volen ser Andorrans per no tindre que votar.
Així la seva feina els va millor, tenen clients de tots els bàndols. No perden clientela per culpa dels vots.

iona76 ha dit...

Home, sempre es deu poder votar en blanc o senzillament no anar-hi, no? pel que tinc entès, a Andorra el vot també és secret... és una raó una mica rara, tot i que sé com funcionen els amiguismes al país, o sigui que m'ho puc creure tot!

Miquel Calsina Gordi ha dit...

iona76,
No et pots ni imaginar com funciona el recompte i anàlisi de vots.
A Sant Julià per exemple, els liberals ja coneixen el resultat.
Si només hi ha dues llistes, es clra.

Isidre ha dit...

Be ser andorrà deu ser tant privilegi que per aquest motiu et fan esperar 20 anys per ser un priviliegat. AH !!! i no pots oblidar que has de demostrar que vols aquest privilegi tant valuós que has d'aprovar un exàmen...Està clar que molts passen d'adquirir aquest privilegi desprès de deixar l'esquena al i per al País. I més trist encara si parlem que un nadó de sis mesos arriva a Andorra a aquesta edat i fa tota l'escolarització al País i s'ha d'esperar al 16 anys per poder arrivar a ser un PRIVILEGIAT andorrà.
Tot plegat te lògica?.
Sr. Calsina crec que aquí hi ha la mare dels ous. No en la demagògia de si ja saben qui ha votat i per qui ha votat. Una mica de serietat pels que volen ser privilegiats i l'Estat els hi nega.

Arxiu del blog