Ahir al matí es va celebrar la missa d’acció de gràcies per la beatificació diumenge de 498 màrtirs espanyols, que van morir assassinats durant la guerra civil entre el 1934 i el 1939.
Dijous, a les dotze del migdia, a la catedral de la Seu d’Urgell, es farà una missa d’acció de gràcies per la beatificació dels deu màrtirs del bisbat.
En tots aquests actes hi ha estat present el bisbe d’Urgell, secretari de la de la Conferència Episcopal Tarraconense i copríncep d’Andorra, Joan Enric Vives.
En declaracions al BONDIA, el bisbe d’Urgell diu que "aquesta beatificació no va en contra de ningú ni a favor d’un bàndol", amb referència a la polèmica creada per la coincidència en el temps entre aquestes beatificacions i el debat sobre la llei de la memòria històrica.
Vives diu que "és molt respectat que tothom vulgui que la memòria dels seus sigui restaurada en la mesura que els convé", i va afegir que ell " valoraria molt que famílies que no han pogut trobar els cossos dels seus familiars ara ho puguin fer i puguin identificar-los i donar-los la sepultura que ells desitgen amb els honors que es mereixen, però sempre cercant la reconciliació.
Nosaltres honrem els nostres, i això no vol dir anar en contra de ningú".
I jo l’escolto i llegeixo fins al final l’article que signa avui l’Albert Roig i m’adono que està molt bé poder donar sepultura els teus morts, i que és molt lícit- si així ho considera la jerarquia eclesiàstica- retre honors i beatificar a tots aquells que van defensar les seves creences en un moment difícil de la història d’Espanya.
El que em costa d’empassar és que el bisbe es posicioni entre línies en un dels bàndols, parlant dels vostres i els nostres, com si la fe catòlica només hagués de donar consol a tots aquells que van lluitar del costat dels vencedors.
Perquè, i això és obvi, hi va haver molta sang inútil- com en qualsevol guerra- de l’església en els primers anys de revolta republicana però també en va haver molta després, en aquells gloriosos 40 anys de pau dels quals va treure bons rèdits l’església de Roma i sobre els quals mai no hi ha hagut cap pronunciament sobre les bones persones que hi van perdre la vida per defensar els mateixos principis de justícia, ideals i de fe en un món millor. També capellans.
Em semblaria frívol pensar que algú en la posició del Bisbe d’Urgell pogués dir als vençuts, a aquells que encara no saben on són els seus morts, a aquells que es van endur de matinada i van morir d’un tret al clatell a peu d’un camí i van ser enterrats en fosses comunes que tot s’arregla trobant-los i enterrant-los.
Empara els beats en el llençol que consola de la manca de llibertat religiosa, i sembla que oblidi que durant molts més anys no n’hi va haver cap de llibertat.
Per trobar aquests morts calen molts esforços, perquè massa gent ha estat tirant-los-hi terra de l’oblit els darrers 70 anys. Em sembla superficial un desig vague de retrobament.
La llei de la memòria històrica hauria de permetre posar les coses al seu lloc. No es tracta de condemnar ningú a aquestes alçades, la major part de les víctimes i botxins- de tots dos bàndols- són avui morts. Però els seus fills i els seus nets tenen dret i deure de conèixer la veritat d'una guerra fraticida i de 40 anys de dictadura.
De saber que en una guerra tots són perdedors, que la guerra civil espanyola va ser una gran ferida que encara avui continua oberta sota un tel de desmemòria perquè mai s’ha fet net.
Ni els uns eren tan bons, ni els altres tan dolents. Si hem de retre honors, que sigui per igual. Per tots aquells que van donar la seva vida per unes idees, per uns ideals amb la voluntat de construir un projecte de vida nou per a tots.
La majoria no eren ni una cosa ni l'altra. Només gent que intentava sobreviure al dia a dia sense posar-se en embolics.
Però no dissentim en tot.
El bisbe d’Urgell conclou dient que "és una història del passant recent que ens serveix per a la vida actual, per ser més coherents amb el que creiem, per ser més fidels a la paraula donada, per acostar el bé al poble, per saber perdonar els enemics, per viure en un món de pluralitat, que és el que ens toca viure ara, de conviccions i d’idees, però amb una visió ben ferma de les pròpies conviccions".
Recordo prou bé el catecisme. I per ser perdonat calia primer reconèixer que s’havia pecat, penedir-se i tenir propòsit d’esmena.
Encara cal molta feina.
Entrades
Fa 5 anys
3 comentaris:
Potser si que la història ens hauria d’ajudar a entendre millor la vida actual, però estic convençut que la realitat és molt diferent. Una gran part de la societat no accepta la pluralitat, no té paraula, encara queden molt prejudicis per “desfer” i per damunt de tot els ideals i les conviccions s’estan perdent. Quin panorama, no?
La llei de la memória històrica s'havia d'haver fet fa molts anys, després que diverses organitzacions presionessin el govern espanyol, amb actes, manifestacions, i escrits.
Molts morts i molta gent desapareguda enterrada en foses comunes sense nom i identitat com en el cas dels banys de Sant Vicenç. Es van trobar centenars de morts que vàren ser traslladats d'algún cementiri perdent així tota identitat.
Finalment sembla que han decidit que d'alguna manera era més fàcil redactar una llei que escoltar la veritat i la realitat d'una gent amb familiars morts injustament durant la guerra, i fins i tot supervivents d'un patiment que es va allargar durant molts anys després d'ahver-se acabat.
Injustament morts, doncs en molts llocs dels Pirineus qui no s'allistava, volia dir que estava amb l'enemic, amb la execució inmediata del home, noi o nen.
Ara el bisbe de la Seu diu que "és una història del passant recent que ens serveix per a la vida actual".
Espero doncs que ho apliqui al seu entorn religiós d'alçada, doncs personatges com ell van ser els que van fugir i donar l'esquena en aquells moments, deixant els veïns i capellans de molts pobles a la bona de Déu, i mai millor dit.
M'agrada el teu comentari David. M'interessa igualment el què dius dels Banys de Sant Vicenç: Pots aportar alguna infromació més del què va passar en aquest indret. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada