skapa't del Clípol

De forma periòdica salten les notícies a la premsa i ens parlen d’actes de vandalisme en els autobusos escolars.

Pintades i estrips a les tapisseries en són els signes més evidents d’un comportament que més sovint es tradueix en crits, empentes i insults al conductor o a la resta de passatgers del bus, quan es tracta d’un bus lliure.

Difícil solució per a un problema que fa dies que s’arrossega i que no deixa de ser el resultat d’una educació laxa i poc respectuosa dels joves que massa sovint envaeixen a quarts de set el transport interurbà com un exèrcit d’elefants.

Només ells existeixen. I lluny de demanar silenci i ordre, sí seria d’agrair, si més no pels altres usuaris del transport públic, una mica de respecte i educació a l’hora de conviure en un espai tancat en un curt període de temps.

Una falta dels més mínims principis del saber estar que cal atribuir – en general- als pares i societat que ara remuguen d’uns brètols inadaptats que, malgrat ser una autèntica minoria no estan controlats i als quals és difícil posar aturador.

Els problemes es remunten anys enrere, quan van arribar els primers aldarulls als autocars que els portaven de casa a l’escola i a l’inrevés. Aldarulls, que van tenir el seu punt culminant quan un grup de joves va sortir- literalment- per la finestra del cotxe en marxa per jugar a empentar-se en comptes de seure als seients del final del bus.

Problema que ja aleshores, quan no era més que una espurna es va deixar passar de llarg i pel qual no es va trobar una solució efectiva per controlar les males maneres d’alguns conductors, i les males maneres d’alguns alumnes.

Semblava que la solució passava per posar un controlador a cada autobús, però els professors, que es veien a venir que serien ells el “poli dolent” d’aquesta història es van tancar en banda a continuar sota pressió fora de l’horari lectiu. I tot va continuar igual.

I així van passar els dies. Quan algú es passava de la ratlla se li retirava el carnet del transport escolar durant uns dies, amb el consegüent maldecap pels progenitors que sovint davant la seva manca de criteri educacional imposaven les culpes al sistema en comptes de clavar-li un mastegot emocional al seu sempre innocent fill.

Però les culpes no són sempre dels joves.

De la mateixa manera que els vàndals són una minoria entre la munió d’estudiants que dia a dia fa servir l’autobús, també hi ha una minoria de conductors d’autobús que més valdria que reconduïssin el seu instint assassí i la seva mala educació cap a altres viaranys professionals més propers al circ que al transport de viatgers.

Hi ha de tot, com a tot arreu.

La dificultat és trobar solucions perquè la gran majoria de conductors, estudiants i usuaris del bus no haguem de patir innecessàriament per la mala educació d’uns i el mal geni d’altres.

Com si no en tinguéssim prou amb el preu del bitllet.