7 polisportius+ 7 túnels+ 7 museus+

Cada cop em fa més por sortir del país i trobar-me persones que em demanin sobre com és la vida a Andorra.

Habitualment els parlo d’una gran natura, que malgrat no s’ha sabut preservar com caldria, encara manté bona part de la seva riquesa paisatgística i cultural.

Els parlo d’una història antiga, enclavada en l’Europa Medieval i d’un tarannà que ha sabut navegar sense perdre gaires plomes a través de la història.

Els parlo del comerç, amb marques destacades, però sobretot d’una nova filosofia de turisme que es basa en conceptes com termalisme i romànic.

I procuro que no em facin gaires preguntes més, perquè em sap tant de greu haver de dir mentides com haver de parlar malament de casa meva.

I és que no els puc dir que el meu país és un lloc on importa més fer edificis emblemàtics que escoles.

Que pesa més el cul a la cadira que la consciència.

No m’agrada haver de reconèixer que els diners que no tenim els gastem en grans firmes que pagaran els nostres néts, mentre els avis continuen cobrant pensions de misèria.

És trist veure com a l’hora de rectificar , quan es rectifica, pesa més poder tancar una negociació per aprovar el pressupost o el descontent d’algun comitè local, que el sentit comú.

Em sap greu no poder parlar d’un país on estiguin reconeguts els drets universals a la sanitat i a l’ensenyament. Amb un sistema educatiu pioner i avançat que no hagi de dependre de la bona voluntat de tercers per poder sortir a l’exterior.

Per manca de planificació, per manca de visió de futur.

No m’agrada veure com qui té més diners és qui menys paga al sistema, perquè als que tenen diners no els cal el sistema per viure.

Polítics que no creuen en els problemes d’una Andorra desestructurada que es veu molt llunyana des del iot o des del Cayenne.

Dirigents que mai públicament, però sí de forma encoberta, et reconeixen que si aquesta gent sense recursos marxa, millor que millor, que ja en vindran d’altres a més baix cost.

I s’obliden que permetent que la gent integrada marxi, el cost, cada cop serà més alt.

No puc entendre com la classe política en general està tant poc preparada, amb ambaixadors que ni tan sols parlen anglès, amb càrrecs públics que ocupen cadira per cognom i no per mèrits propis.

M’indigna veure com hi ha persones que malviuen amb menys de mil euros al mes mentre altres se’ls embutxaquen multiplicats per deu per informes que ningú no llegirà.

No entenc perquè hem de fer un museu nacional a la Massana i un edifici per guardar els frescos de Santa Coloma a la capital. Què hi ficarem dins el Museu Nacional?

Em costa -quan em demanen de fora- justificar perquè portem a Eurovisió algú de fora per cantar en anglès, em costa explicar com és que els sindicats són de fer bonic i poca cosa més, em costa explicar perquè la societat andorrana viu en estrats que no es barregen.

No puc entendre com hem deixat que els bancs siguin els que dirigeixin el país en funció de criteris economicistes.

Em costa pair que els caps de les principals formacions polítiques d’aquest país tinguin el cul llogat d’una manera o una altra.

Em sap greu veure com podent ser un exemple de qualitat de vida ens hem convertit en un país on treballar, però no on viure.

Aleshores, quan surto fora i em diuen que Andorra és un carrer ple de botigues i que els preus ja no són el que eren, arronso les espatlles i em resigno pensant que això és el menys dolent que poden pensar de nosaltres.

Ànims, que malgrat el que alguns ens vulguin fer creure, ningú és perfecte.