Casanova

Ara ho entenc.

Passar a la final.

Aquesta és la clau que justifica el nou muntatge per a la propera edició d’Eurovisió.

I jo, tots aquests dies capficada perquè així no hi havia manera de treballar per la integració amb la implicació popular en un projecte comú, o estirant-me dels cabells perquè digui el que digui el ministre de cultura, a Eurovisió, diuen que s’ha d’anar a cantar en anglès, que per alguna cosa som internacionals. O volem ser-ho.

Ara ho entenc tot.

El problema és que jo, com tants d’altres, ho teníem mal entès. Però parlant la gent s’entén.

No es tracta de sortir al món per donar-nos a conèixer, ni tan sols de promoure la llengua nacional, o els artistes del país, que com las meigas, “haberlos haylos”.

Es tracta de guanyar. Si més no de passar a la final. I amb això ja està tot dit.

Si és això ja em sembla bé.

És clar que si realment l’objectiu és passar a la final ja podíem haver anat a buscar algú amb més projecció internacional que la Gisela, que a mi m’agrada molt eh? I que canta molt bé, però mediàtica, mediàtica, ho és només a casa seva.

Aleshores penso, anem a fer-ho bé. Anem a posar-nos al cap dels directius.

I penso: Volem passar a la final sigui com sigui, ens ho plantegem com l’objectiu central pel qual s’han de conjugar tots els esforços.

Doncs bé, això implica renúncies.

Renunciem a la pedrera, renunciem a l’idioma oficial, i posats a renunciar, renunciem també dels professionals que fins ara s’ocupaven del tema.

Tant per tant, si han de marxar uns dies fora del país de promoció que no sembli que estan de vacances.

Vist això ens adonem del primer problema. I és que portar una artista i una cançó amb garanties internacionals costa diners, i la casa ja té prou forat com per afegir-li el de l’Eurovisió.

Així, que fem?

Res més fàcil.

Contractem una productora amb qui tinguis bones relacions, fem un pont a través d’una empresa nacional – encara que no tingui massa nom en qüestions d’aquesta mena- hi camuflem darrere la Sony, que té prou diners i tots contents.

La noia encantada de la vida perquè el que no va aconseguir en un concurs a Espanya ho assoleix ara per la porta gran i sense haver de ser nominada.

La Sony encantada perquè fa promoció d’un dels seus talents a preu regalat i RTVASA feliç perquè es treu de sobre una part- que no tota- la despesa i passarà a la final, que és del que es tractava.

És clar, que jo continuo pensant que tindríem més números de passar a la final si el nostre representant, posats a triar, es diés Popòvitx o Ivanov.

Però és clar, aleshores correríem el risc de guanyar el festival, i com deia l’Eugenio, què en fariem aleshores de tants presoners?