El vent més educatiu és el ventallot- diuen.

Durant molt de temps, homes i dones han buscat una estèril confrontació per decidir qui manava a casa.

Fins i tot el refranyer popular fa referència al tema, parlant de qui porta els pantalons o determinant qui és o no un calçasses. Frases i expressions, que no ajuden gens a la tasca de la normalització entre l’equiparació de gèneres.

De fet, estic convençuda que aquesta mena de tòpics són els que latents en el subconscient de persones poc evolucionades, fan que es produeixin esclats de violència per mirar d’apaivagar la frustració de no estar a l’alçada d’unes circumstàncies imposades i en cap cas bones, ni per l’home ni per la dona.

Si fins fa uns anys manava aquell que portava els diners, malgrat que normalment era l’altre qui els havia d’estirar, avui, que tots dos treballen, els barems de poder han substituït els ingressos per la possessió del ceptre de la llar, i que no és un altre que el comandament a distància.

Però mentre homes i dones s’entesten en decidir qui mana, mentre uns i altres, intenten fer-se un lloc, en un món canviant que destarota els papers tradicionals, i on no tothom sembla capaç de voler i poder adaptar-se, va i resulta, que qui mana realment a casa, qui té el poder, continua sent qui té el comandament a distància.

El que potser molta gent no sap, és que mentre uns i altres es barallen, els fills, són qui acostumen a prendre el comandament de la llar.

En ocasions, autèntics dictadors que massa sovint juguen amb la perillosa arma de la mala consciència dels pares i l’educació que els dóna amatent la televisió.

Tenim tan poc temps, tanta feina i sovint tan poques ganes, que resulta més fàcil deixar fer, que tibar la corda de l’educació dels fills.

Una corda, cada cop més laxa i amb cada cop més efectes secundaris.

I és que de la mateixa manera que la feina del nen es provar fins on dóna la corda, la dels pares, i a vegades s’oblida, és la de marcar els límits.

Després, amb el pas dels anys, ens adonem que els fills volien uns pares, que els amics ja se’ls van trobar ells pel camí i que potser molts haurien preferit una mica més d’atenció i no tants vídeojocs, i capricis que al final semblen més un suborn per compensar la manca de temps que no un regal.

Imposar límits sense tibar massa la corda.

Uns límits que ningú vol posar, perquè ja passem poc temps junts, com per a sobre haver d’estar de morros, que estem cansats de la feina i que és més fàcil deixar passar el que sigui que generalment tampoc n’hi ha per tant.

I així, es deixen passar les oportunitats d’educar, i es confon la llibertat amb el desinterès, i s’escridassa el mestre pensant que així defensem el fill, quan sovint l’únic que fem és perjudicar-lo.

Aquests dies es parla de les bufetades terapèutiques. De com, a vegades va bé marcar els límits encara que sigui de manera tant contundent. Uns límits no sempre clars, no sempre divertits de posar.


Els límits són cada cop més difosos, i tard o d’hora els passaran i ens passaran factura.