No em fumis

Als Estats Units després dels terroristes, els principals enemics públics a abatre són l’obesitat i el tabaquisme.

Una mena, sembla, de llast social que cal eradicar costi el que costi sense que es perjudiqui en excés els beneficis de les grans multinacionals nord-americanes, tot un repte.

A Europa la lluita contra el tabaquisme també s’acarnissa i a llocs com Irlanda on fa dies que no es pot fumar en els establiments públics.

De fet, cada setmana ens arriben notícies de noves propostes en les que es parla de fer desaparèixer el fum de la nostra vida, si més no, pública.

Espanya també ha imposat un marc de dures sancions per evitar el tabaquisme i que arriben fins al milió d'euros per a casos greus, com facilitar l'addicció al tabac entre els menors de 18 anys.

La normativa, que segons Sanitat "només pretén garantir el dret de la població no fumadora i ajudar a abandonar l'hàbit", sanciona amb fins a 10.000 euros els empresaris que permeten fumar en centres de treball situats en locals tancats.

La llei veta expressament el consum en aquests llocs, així com en mitjans de transport col.lectius o en espais privats en què s'exerceixi alguna activitat comercial.

La norma inclou entre els possibles sancionats amb aquesta multa els que habilitin zones de fumadors en llocs on no està permès, com els centres sanitaris, docents i públics, i també els que vénen als menors cigarrets solts, paquets amb menys de 20 cigarrets o productes que imitin els del tabac i incitin a fumar.

Després, com passa sempre, a la pràctica la llei és molt més laxa, sobretot si qui la controla o l’ha de fer complir és fumador o fumadora. És el que passa a la comunitat de Madrid amb Esperanza Aguirre, que sembla que diu que no hi ha per tant amb aquesta llei socialista que sembla feta per coartar la llibertat de culte dels fumadors empedreïts.

Nosaltres encara fumem als llocs de treball, al transport públic- encara que sembli mentida els conductors fumen- com fumen al taxi, com es fuma en alguns centres comercials i com es fuma a restaurants, hotels i fins i tot en alguns passadissos dels centres de salut.

I és que una cosa és la salut i una altra el negoci.

Si no s’està disposat a fer enfadar ningú, no passa res, però deixem de fer l’hipòcrita, prohibint les màquines expenedores i penjant el cartell d’oferta en tabac ros a la porta dels magatzems.

Això sí, cada any, el ministeri compleix amb les normatives internacionals, i es compromet a fer una tèbia campanya en la que et diuen que no tinguis fum a la feina. A l’hora de la veritat avui és pràcticament impossible dinar sense fum o prendre un cafè sense ser un fumador passiu.

La llei contra el tabac, de la mateixa manera que l’avortament regulat, l’acomiadament lliure o les lleis sindicals sembla ser que no toquen. Que encara no estem prou madurs.

Fins que de madurs, caiguem de l'arbre.