Si no tens pa, menja croissants

Mentre la majoria de mortals estem fent mans i mànigues per mirar de tirar endavant a empentes i rodolons amb l’economia malmesa del mes de gener- i els mesos que vindran- la primera reunió de cònsols de l’any - i del mandat- ens escup a la cara un augment salarial en tota regla.

Bé. Si hem de ser del tot honestos, el que s’ha fet és permetre l’ampliació per dalt de la forquilla salarial perquè els cònsols de cada parròquia decideixin en quina mesura s’apugen el sou, si és que volen fer-ho.

Lògicament l’oposició de tots els comuns ha mostrat la seva disconformitat amb la decisió. Tot i que caldria veure què farien ells en cas d’haver guanyat les eleccions.

Però fet aquest apunt, val a dir, que crec que els cònsols haurien de cobrar més diners. I ho dic de debó. Cobren poc.

Si tenim en compte la responsabilitat que assumeixen al capdavant d’una corporació local, i de la feina que això els genera, penso que el seu sou hauria d’estar en consonància amb el pes que assumeixen amb el càrrec.

Ja ha quedat enrere l’època en que al “sinyor cònsol” només se’l veia per casa comuna els dies de consell de comú i per la festa major – i poca cosa més -, com també ha quedat enrere aquella època en que només podien fer política aquells andorrans amb prou diners com per poder perdre el temps en afers públics.

Si tothom ha de poder treballar pel poble, també ha de poder viure-hi. Sembla just vist així, no?

I sovint - no caldrà que recordem ara el sou d’altres directors de parapúbliques, secretaris d’Estat o assessors diversos- els cònsols no són precisament qui més diners treuen de les arques públiques.

Així doncs, proposaria un augment en tota regla del sou de cònsol, però amb ell també l’assumpció de tot un seguit de responsabilitats que ara, sembla que queden diluïdes en alguns indrets.

Com que no es barregessin els afers privats i públics dels mandataris, que també sabem que hi ha qui conjuga molt bé els interessos familiars amb els comunals.

Un bon sou, sí, però un únic sou.

Una vegada més seria convenient fer extensiva a tota la classe política allò de la declaració de béns personals abans i després d’ocupar un càrrec públic.

Més que res per saber si l’ordinador el tenien abans o després d’assumir la feina. I qui diu l’ordinador posa-hi uns terrenys permutats, uns permisos d’obres, un camí asfaltat o qualsevol altra cosa digna de sospita.

El problema de tot plegat no és ni l’ordinador, ni el rellotge, ni el sobresou, ni tan sols l’augment salarial per sobre de l’IPC en una Andorra on molts dels ciutadans són poc més que mileuristes, no han vist la paga doble ni tampoc l’increment de l’IPC en les seves nòmines.

El problema, una vegada més, és la manca de consideració envers els altres, els governats, a qui s’ha de rendir comptes al cap i a la fi.

Perquè massa sovint aquestes actituds recorden Maria Antonieta, que davant el poble afamat deia “si no poden menjar pa que mengin croissants”, i així li va anar.

Que va perdre el cap, en tota l’extensió de la paraula.