8 de Març: Dia de la dona Treballadora

Demana-li a algú que et descrigui què és un tros de dona: probablement molta gent et parlarà del volum dels seus pits, de la mida de la cintura, de les seves llargues cames i del color dels ulls, o et dirà que un tros de dona ha de ser una rossa de metre vuitanta, siliconada i amb un somriure esclatant.

Sota aquest punt de vista, dones d’aquestes no n’hi ha gaires.

Però si li fem la mateixa pregunta a algú que es prengui la molèstia de meditar la resposta, i li demanem què és per a ell o ella un tros de dona, descobrirem que hi ha dones 10 a cada cantonada.

Un tros de dona és aquella que agafa dos autobusos per anar a la feina i dos més per tornar, i que quan arriba a casa, troba el safareig ple de roba per rentar, els deures dels nens per revisar i una família afamada que cal alimentar.

Un tros de dona, és aquella dona jubilada que passa angúnies per cobrar una pensió insultant. Un tros de dona és aquella que torna del supermercat carregada amb un munt de bosses després d’haver comparat mil preus i haver-se convertit en la reina dels malabars per ajustar el pressupost. Un tros de dona és aquella que ha fet de la seva vida un petit refugi.

Un tros de dona és aquella que es depila, es posa cremes, es maquilla, comença cada setmana un règim, fa exercici, es posa talons i roba interior bonica i va a la perruqueria encara que no tingui cap invitació per sortir.

Un tros de dona és aquella que porta els fills a l’escola i els va a recollir, els porta a les classes de natació i els va a recollir, els allita, els explica contes, els fa un petó i apaga el llum. Un tros de dona és aquella que es desperta sola i s’allita sola però posa poms de flors a la taula.

Un tros de dona és la mare d’un adolescent que no dorm mentre el fill no torna a casa sa i estalvi i que al matí ja prepara l’esmorzar.

Un tros de dona és aquella que sap on és cada cosa, la que sent cada fill, la que escolta al seus pares que sovint depenen d’ella, que coneix el millor remei per l’acidesa, per les rascades dels genolls i pels malsons de tots i cadascú, però no potser pels seus.

Tot i que també són un tros de dona, totes aquelles que no es resignen a deixar-se etiquetar, les que defugen el paper de mares, esposes, filles i treballadores amatents, les que busquen el seu lloc en el món, més enllà dels clixés i a contracorrent.

Totes elles, dones treballadores. Moltes, víctimes encara d’una societat que acalla el que li resulta incòmode de sentir, que amaga i ridiculitza tot allò que no encaixa en uns paràmetres estrets i caducs.

Dones solidàries, fortes i boniques més enllà dels clixés, valentes i decidides a fer d’aquest món un lloc millor on viure.

I si pot ser, de la mà dels homes. Perquè aquesta missió, és compartida, o ho hauria de ser.