15 de gener 2009

Y tú, ¿De quién eres?



Ahir el cònsol major de la Massana, Josep Maria Camp, ens explicava com és d’important pel país poder tenir un museu identitari a Andorra.

I hi estic d’acord, tot i que alguna cosa no acaba de rutllar, i així li vaig comentar, quan s’està treballant – i invertint força diners- en fer un museu identitari signat per l’arquitecte Frank Gehry però no es fa ni cas a cap política real de cohesió social.

Em parlen de la tasca de l’escola andorrana, de la qual no en tinc cap dubte de la seva bona voluntat, però la realitat, altre cop tossuda, s’escapa de les visions paternalistes i benevolents d’aquells que sembla que en tenen prou amb una mica de maquillatge per decidir que ja no fem mala cara.

Quants nens i nenes d’Andorra coneixen el nom de les muntanyes que envolten casa seva? Quants d’ells fan del català la seva llengua vehicular? Quants d’ells confien en viure de grans a Andorra?

Malauradament molt pocs. I no és per culpa de no tenir un museu identitari, sinó per manca de treball orientat a permetre que els de fora es facin de casa amb tots els ets i uts, a implicar els joves en la política, en el desenvolupament de la vida associativa, que grans i petits tinguin la sensació que el que ells pensen, el que ells diuen importa a algú més enllà de les parets de casa seva.

M’agraden molt els museus.
M’agraden molts els museus identitaris.
No em sembla malament que es faci a la Massana.
Si ho podem pagar, no tinc cap inconvenient que el signi un arquitecte de renom.
Però , si volem menjar paella, abans de pensar en la decoració de la plata, cal anar a buscar l’arròs.

I d’aquesta paella identitària, nosaltres tenim el més calent a l’aigüera.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Encara com no et va demanar de quina casa ere'ts? Aquesta es la seva visió de la identitat i de l'integració.

Miss Totem ha dit...

Molt bo el teu comentari anonim !
La integracio s'ha de fer des de les dues bandes : del qui reb, i del qui arriba. L'esforç cal que vingi de les dues parts. A mi em dona la sensacio que tenim la mania de pensar que es el nou vingut qui s'ha d'espavilar. Es clar que si. Pero nosaltres potser li podriem oferir la ma per ajudar lo a avancar i no per fer lo caure..

Arxiu del blog