Tants anys fent l’andorrà per preservar la famosa neutralitat i equidistància i finalment no han estat ni els coprínceps ni els heretges de la pàtria els qui estan fent del país una colònia espanyola.
El mercat implacable, les inversions espanyoles en xarxes viàries al sud i la laxitud del govern francès en el mateix sentit, els preus, la immigració, la desídia estatal en les polítiques d’integració, la tendència en només voler veure la mà d’obra temporera com a temporera...tot plegat ha posat sobre la taula el que qualsevol que s’hi vulgui fixar pot veure sense haver d’encomanar cap estudi als experts.
Ja no som un país trilingüe. Aquella brama que corria que deia que tots els andorrans parlaven català i francès i espanyol és un reducte cada cop més petit. Avui els nens i nenes aprenen anglès, es descarta el francès si no és que s’assisteix a l’escola francesa i la llengua franca és el castellà en la via pública i el portuguès en moltes vides privades. Cosa que em semblaria perfecta si jo pogués viure plenament en català a Andorra, cosa que no és.
Les importacions continuen baixant del cantó francès i augmentant del costat espanyol. Cosa que abarateix determinats costos però que una vegada més ens fa perdre versatilitat i atractiu pel visitant, també majoritàriament del sud.
I així anem fent, que qui dia passa, any empeny, amb mitjans de comunicació en franca retirada de l’idioma, amb una població que coneix els ministres espanyols però ni els francesos i – massa sovint- ni tan sols els nacionals.
Amb participació massiva en activitats culturals de caire espanyol i absolutament minoritàries en francès, malgrat els esforços de l’ambaixada gal·la.
Amb majoria d’estudiants universitaris a Barcelona, amb minories a Tolosa o París...i així un llarg etcètera del qual, quan vulguem reaccionar resultarà que haurem de demanar permís per sortir. En castellà, és clar.
El mercat implacable, les inversions espanyoles en xarxes viàries al sud i la laxitud del govern francès en el mateix sentit, els preus, la immigració, la desídia estatal en les polítiques d’integració, la tendència en només voler veure la mà d’obra temporera com a temporera...tot plegat ha posat sobre la taula el que qualsevol que s’hi vulgui fixar pot veure sense haver d’encomanar cap estudi als experts.
Ja no som un país trilingüe. Aquella brama que corria que deia que tots els andorrans parlaven català i francès i espanyol és un reducte cada cop més petit. Avui els nens i nenes aprenen anglès, es descarta el francès si no és que s’assisteix a l’escola francesa i la llengua franca és el castellà en la via pública i el portuguès en moltes vides privades. Cosa que em semblaria perfecta si jo pogués viure plenament en català a Andorra, cosa que no és.
Les importacions continuen baixant del cantó francès i augmentant del costat espanyol. Cosa que abarateix determinats costos però que una vegada més ens fa perdre versatilitat i atractiu pel visitant, també majoritàriament del sud.
I així anem fent, que qui dia passa, any empeny, amb mitjans de comunicació en franca retirada de l’idioma, amb una població que coneix els ministres espanyols però ni els francesos i – massa sovint- ni tan sols els nacionals.
Amb participació massiva en activitats culturals de caire espanyol i absolutament minoritàries en francès, malgrat els esforços de l’ambaixada gal·la.
Amb majoria d’estudiants universitaris a Barcelona, amb minories a Tolosa o París...i així un llarg etcètera del qual, quan vulguem reaccionar resultarà que haurem de demanar permís per sortir. En castellà, és clar.
Entrades
6 comentaris:
Si no controles l'educació, tota, és molt difícil. Arraconar la cultura francesa és una drama, però hem arribat a un punt en què fins i tot la catalanitat i l'andorranitat d'Andorra semblen pegats de niocotina.
Doncs si, és una tema preocupant. Abans gairebé tothom era capaç de comunicar en les tres llengües. Ara,el francès està en clar retrocés, el català malferit. S'està, o ja sha perdut una d'aquelles característiques d'una Andorra que comparativament era més rica culturalment i més autèntica en la seva autenticitat muntanyenca.
Sense que la recessió del francès no hagi de ser entesa pels andorrans com una pega, el problema real és el malbaratament del català. El català ÉS la peça clau de la identitat andorrana, per molt que sovint no es vulgui entendre.
Absolutament d'acord amb els tres.
una llàstima en tant que com a col·lectiu no reaccionem prou.
Doncs David, crec que si el català és peça clau per l'identitat d'Andorra, crec que l'quilibri de les dues altres llengües també és cabdal, altrament podriem caure en una "dependència cultural" de Catalunya que tampoc ens interessa.
Jo faig part d’aquesta generacio trilingue de la que parlaves. Vaig estudiar al Lycee i reconenc que em tira molt la cultura francesa.
Tot i aixo m’interesso per la cultura catalana, espanyola i sobretot per l’andorrana que es la que sento mes en via d’extinsio !
Acostumo a anar als esdeveniments que organitza l’ambaixada francesa i confirmo que hi va poca gent i sempre la mateixa : quatre andorrans i els professors del Lycee.
Tenim la sort d’estar « entre dos nacions neutrals » com diu el nostre himne. Sempre havien sabut treure profit d’aquesta situacio. I era una riquesa cultural immensa. . Ara ja no es el cas. Tot ha de ser made in spain : els productes, la cultura, les idees i fins hi tot la llengua del dia a dia !
Andorra una colonia espanyola ? T’asseguro que culturalment ja ho es.
Publica un comentari a l'entrada