Taula de Negociació

Si jo fos un conseller liberal, no dubtaria en votar els pressupostos generals.

Fa tot just uns mesos que l’eterna oposició governa a la casa gran i en la situació de crisi conjuntural i d’estampida que s’han trobat els socialistes val la pena fer un esforç i deixar un cert aire perquè les coses tornin al seu lloc.

Els diners, i les ganes, sobretot.

Així doncs, que ningú esperi eleccions generals abans de dos anys, que s’ha d’aprofitar aquest temps de marge per refundar la reforma, esperar que el candidat natural acabi el mandat a la parròquia més jove i pugui encapçalar un projecte a dos anys vista amb la crisi superada -o gairebé- i confiant – una vegada més- en la mala memòria històrica dels electors.

Però perquè això passi, primer caldrà superar la crisi. Deixar aquesta tasca ingrata a un equip de govern recent aterrat que hores d’ara, per no poder, no pot ni posar en marxa el seu programa electoral.

Un equip que per no aixecar butllofes, davant la por cerval a l’etiqueta de rojos revolucionaris estan aplicant mesures tèbies que poc tenen d’alternativa real al que hem estat vivint els darrers anys. Per això... i perquè no hi ha quartos, que tot suma a la factura.

Una factura que hauran de justificar també davant aquells que van creure que quan deien que farien les coses d’una altra manera, volien dir que farien les coses d’una altra manera, i no amb unes altres maneres.

La peça que no encaixa es diu ApC. Havia de fer de suport temporal- ells, els que s’omplien la boca parlant de consens nacional en període electoral- i sembla que seran els dinamitadors d’una entesa prou difícil, ja d’entrada.

Així doncs ja veig els liberals – per grat o per força- donant suport més o menys velat al govern, no sigui cas que s’hagin de convocar eleccions anticipades i hagin de carregar altre cop el mort que van deixar morir de gana.

I és que Ningú és perfecte.