escurant el calaix

Durant molt de temps la cultura ha estat aquella xacra que uns quants s’han entestat en tirar endavant malgrat el seu poc rendiment econòmic.

En aquest procés de tirar endavant- massa sovint titànic-, han anat creixent a l’ombra de les institucions públiques un grapat d’entitats sense ànim de lucre però amb ganes de treballar i que en els darrers anys ens han ofert la possibilitat de gaudir de teatre infantil, de nits literàries, d’exposicions fotogràfiques, de trobades a Prada, de concursos internacionals de cant i piano...i així una llarga llista de propostes.

Propostes que no haguessin estat possibles sense la voluntat dels seus impulsors, però i també, sense el suport econòmic dels patrocinadors.

Patrocinadors que ja van fer una primera retirada ara fa uns anys, quan van veure que els sortia més a compte donar suport a les accions del govern que a les de les petites entitats.

Ara el pas ha anat més enllà i algunes de les activitats que semblaven plenament consolidades com el Cor Nacional dels Petits Cantors d’Andorra es queda sense l’aval econòmic d’un dels seus garants. La continuïtat, diuen, està garantida, però l’angoixa també.

Es fa difícil pensar en alguna solució bona per tothom. Però fa trist veure com sembla més productiu posar en marxa noves apostes que mantenir el prestigi del que ja està consolidat. I encara més trist, que haguem deixat en mans de la iniciativa privada, el manteniment de la cultura.

Així ens trobem com en els darrers anys, el Ministeri de Cultura, ha fet els brindis, els comuns han servit els àpats de festa i la resta han hagut de fer el menú del dia amb un pressupost cada cop més escadusser. I és que Ningú és perfecte.