CASS

Ahir va entrar en vigor la Llei de la Seguretat Social, tot i que no serà fins avui quan els canvis es començaran a aplicar.

Fa dies que en parlem de la CASS. De com el dèficit es menja els beneficis de la branca de malaltia, de com ja podem començar a pensar- si no ho hem fet encara- en alguna mena de pòlissa que ens complementi la jubilació, per si de cas.

Mentre la majoria de la població desconeix en què canviarà- si és que ho fa en alguna cosa- aquesta nova llei, el cert és que les acusacions creuades i la intoxicació informativa s’han despatxat a gust en les darreres setmanes.

Em costa creure que tot l’arc parlamentari votés una llei tant dolenta com sembla que diuen alguns que és aquesta llei de la CASS.

M’indigna que l’ex-cap de govern- responsable – en última instància- del forat generat per l’estat en els darrers quatre anys -encara tingui la barra de dir des de la suficiència que ell ja ho deia que aquesta era una llei dolenta quan de les arques de la CASS han sortit els diners per fer la política social que hauria hagut de fer el govern durant els darrers anys.

Em desconcerta que els representants dels treballadors dins la parapública decideixin pel seu compte que com no estan d’acord amb uns i altres deixen d’exercir de portaveus, i per tant d’informar-nos del què passa dins el Consell d’administració. Com si això d’assumir les responsabilitats que implica ser un càrrec electe fluctués en funció de si m’agrada o no el que haig de dir.

Crec que ni uns ni altres diuen tota la veritat quan s’esgargamellen per dir-nos que uns són mals gestors i els altres només fan que aplicar la llei.

M’ofèn quan els inspectors em convoquen amb prepotència quan ja he sortit de comptes per comprovar que la meva no és una baixa injustificada, em sorprèn que qui està de baixa des de fa mesos marxi de vacances. M’estranya que no hi hagi llistats de baixes i doctors que solen anar del bracet i que si hi són no es facin públiques i que si ho són perquè no s’hi fa res.

I no entenc com ens queixem que els punts s’hagin de pujar de preu, quan és evident que o paguem més o no n’hi haurà per a tots.

Mai és un bon moment. Mai serà un bon moment. I mentrestant un munt de coses que no encaixen.