Dol

No hi ha paraules. Mai n’hi ha en aquests casos. Persones que surten a treballar, com cada dia, i ja no tornaran mai més a casa seva.

La notícia ens colpia dissabte a mig matí amb un vent fred d’irrealitat, com el que va acompanyar els aiguats del 82. Tot just en les mateixes dates.

No estem acostumats a aquestes coses. No tant grosses.

Cinc persones amb cara i veu, amb nom i cognoms. Amb una família que els plora, amb uns amics que els enyoren, amb uns companys que encara s’estremeixen pensant que haurien pogut ser ells qui fossin embolicats sota la ferralla.

Ara, el prioritari és treure’ls i plorar-los.

Demà, o demà passat, ja arribarà el moment de parlar-ne. De veure on condueixen els resultats de la investigació, que al marge d’on deixi caure les responsabilitats ens recorda que encara no tenim mínimament garantida la seguretat en el treball. No és el primer accident en aquesta obra. I a aquest pas, no serà el darrer.

També podrem parlar del paper que han jugat en aquest accident els cossos especials, aquests que no paguem -com s’ha demostrat -perquè dormin. Molts d’ells jugant-se-la més enllà del que hauria estat raonable. Segur que cal fer-los més operatius, però cal reconèixer també que estan ben preparats, que són professionals i que hi són quan els necessites- és una sort que els haguem de necessitar tant poc- encara que soni poc rendible.

Tot i que va faltar una reacció ràpida, el cert és que els periodistes i càmeres de la televisió pública van acabar fent una bona feina. Llàstima que es trigués tant a muntar l’enllaç amb la Massana i no es tragués prou partit de la Ràdio Nacional. Però això ja ens va bé als altres, que també hi érem, com tants altres mitjans espanyols, francesos i portuguesos.

Cal destacar el bon paper de les autoritats. Que han estat al peu del canó des del primer moment, seguint de prop les tasques de recerca i interessant-se pels ferits a l’Hospital. Ja sé que és la seva feina, però en temps de Prenafetes, també cal separar el gra de la palla. Ara, caldrà que a més arribin fins al final en la depuració de les responsabilitats i es posin les piles per garantir la seguretat laboral que contempla una llei, ja aprovada i encara no operativa.

També vull fer un especial esment a les bones relacions bilaterals – en aquest cas amb el sud- i que han permès que Espanya ens cedeixi el material especialitzat necessari per treure els cossos de quatre de les víctimes d’entre la ferralla. Com aquella vegada que les llevaneus de l’Andreu Claret van baixar a Barcelona. És bo saber-nos ajudar quan cal.

M’ha agradat l’onada de solidaritat i consternació al carrer. Repartint-nos una mica el dol d’aquestes cinc famílies. Trencant les barreres de nacionalitat, tant nostrades fins ara.

Aquest ha estat un cap de setmana trist, malgrat la neu.

I avui torna a ser dilluns.


*Foto: ANA