30 de novembre 2009

Tombe la neige

Som com nens aviciats, que mai en tenim prou amb el que ens donen, sempre en volem més i millor, encara que massa sovint, el que desitgem defugi tota lògica i sentit.

Finalment ha arribat la neu. Puntual a la cita. Amb un aire d’alleujament difícil d’amagar entre els més directament implicats en el sector de la neu.

Moltes reserves estaven en joc. Les presses d’obrir cada vegada més d’hora fan que a l’hora de la veritat ningú pugui controlar ni la neu ni el fred i això genera una inquietud difícil de quantificar.

Una vegada més els nostres desitjos han estat ordres. I la neu embolcalla avui com un mantell de misericòrdia les ferides de les obres al carrer, la misèria amagada rere els contenidors i les caixes buides de projectes.

Comença una nova temporada d’esquí. La que ens ha de salvar del desastre, la que si més no ens ha de fer creure que el demà pot ser millor, la que ens permetrà passar les festes en pau.

Neva i els peus s’omplen de fang, els cotxes reculen fins trobar les rodes de contacte, algun incaut mal calçat rellisca al carrer i molts veïns s’obliden de netejar la seva vorera mentre es queixen dels comuns.

Abans era la neu adversa, avui volem que sigui la neu a la carta.

I és que, ja ho diuen... ningú és perfecte

1 comentari:

Mari Carmen ha dit...

Tens raó, mai estem contents...

Arxiu del blog