Qui paga descansa, qui cobra més

L’altre dia em comentava un bon amic que estava pensant de tancar el seu negoci per muntar una mena de cobrador del frac al país.

Tot i que no tenia cap dubte de la seva viabilitat, els seus raonaments li posaven en qüestió fins a quin punt era constitucional perseguir els ciutadans amb tècniques més o menys punyents per reclamar-los un deute econòmic.

El cert, però és que es fa difícil trobar una bona conciliació entre els deutors i aquells que estan pendents de cobrar.

Petits empresaris han de fer mans i mànigues per pagar els seus proveïdors, perquè els seus clients encara no han fet efectiva la factura.

Dia a dia es retornen lletres, es despisten de tornar-te avançaments o no acabes de cobrar allò que toca.

Els comuns no en són una excepció. Durant un temps, per mirar de cobrar les multes de trànsit antigues s’obligava al ciutadà a pagar els temes pendents per poder accedir a qualsevol altre servei de la corporació.

Un cop demostrat que allò, podia ser efectiu però era molt poc legal, ara s’opta per publicar al BOPA la llista de morosos.

A ningú li agrada veure el seu nom en una llista d’impagats. Tot i que com tot en la vida, la llista no discrimina entre aquell que fa mans i mànigues per quedar net, del que pateix els efectes d’un error burocràtic, d’aquell que viu una situació insostenible, de qui acumula deutes sense remordiments, d’aquell que espera a tenir un gruix prou important d’impagats per fer una trucada pertinent que li solucioni la papereta.

Tampoc en això no som tots iguals.

Mira i calla

La tradició recollida per Iosef Karo en el Shulján Aruj ens diu que les pedres que deixen els jueus sobre les tombes són un senyal de respecte als difunts.
Que posi doncs la primera pedra qui senti el cor petit cada cop que veu infants amortallats en llençols ensagonats i ditats de sutge.

Que posi la primera pedra qui cregui que és possible deixar d’ensopegar-hi sempre, qui cregui que cap genocidi justifica la llei del talió, qui no pugui deixar de sentir el degoteig de sang com una fuetada a la consciència.

Que posi la primera pedra aquell que es revolti en constatar com el nostre govern es fa el cec, el sord i el mut davant les Nacions Unides. Som petits i neutrals, no sabia que això també volia dir còmplices i covards per omissió d’auxili.

Que posi la primera pedra qui cregui que el Tribunal de la Haia i les grans potències han de ser més justos que pràctics i posar fi- si en són encara capaços- d’una injústícia històrica que ells van permetre- i que només ha causat dolor.

Que posi la primera pedra qui no vegi la kúfia com un complement de moda, qui cregui que un governant no pot ser tant cínic de condemnar un atac amb les armes que el seu país ha venut, que una treva no pot ser mai plantejada des d’una estratègia política, qui cregui que les pèrdues col·laterals no es poden compensar amb beneficis electorals.

Que posi la primera pedra qui pensi que ser un màrtir no hauria de ser una opció, que l’esperança no arribarà mai en un convoi d’ajuda humanitària.Que posi la primera pedra qui cregui que a més d’honorar els morts, caldria començar a mirar de respectar els vius.

Més a repartir

La Unió Nacional de Centre (UNC) ja té candidat.

La formació anunciava ahir que l’economista Eusebi Nomen serà qui liderarà la llista nacional per les properes eleccions, i per tant, aspirarà a convertir-se en cap de Govern.

Nomen és màster i doctor en ciències empresarials per l’escola de negocis Esade de Barcelona, i actualment dirigeix la càtedra d’anàlisi d’actius intangibles a aquest mateix centre. Diverses vegades ha treballat d’assessor econòmic de l’executiu.

Si més no, i a l’espera de sentir-lo parlar més enllà dels articles d’opinió, una cara nova, que sempre és benvinguda.

Nomen no ha volgut dir res encara- se suposa que farà dilluns les primeres declaracions, però des de la formació tenen clar que es tracta del candidat “de més consens” dins del partit de l'UNC.

De moment, la resta de partits homologats no han tingut temps més que per mostrar la seva sorpresa- amb més o menys recels-, i tots plegats estem a l’espera de veure quina mena de programa presentaran.

Un programa de marcat perfil econòmic, tot fa pensar.

Serà la manera de sortir de dubtes i saber si l’UNC es troba al centre segons ells, a l’ultradreta segons Pintat o simplement al mig segons CDA.

Y tú, ¿De quién eres?

Ahir el cònsol major de la Massana, Josep Maria Camp, ens explicava com és d’important pel país poder tenir un museu identitari a Andorra.

I hi estic d’acord, tot i que alguna cosa no acaba de rutllar, i així li vaig comentar, quan s’està treballant – i invertint força diners- en fer un museu identitari signat per l’arquitecte Frank Gehry però no es fa ni cas a cap política real de cohesió social.

Em parlen de la tasca de l’escola andorrana, de la qual no en tinc cap dubte de la seva bona voluntat, però la realitat, altre cop tossuda, s’escapa de les visions paternalistes i benevolents d’aquells que sembla que en tenen prou amb una mica de maquillatge per decidir que ja no fem mala cara.

Quants nens i nenes d’Andorra coneixen el nom de les muntanyes que envolten casa seva? Quants d’ells fan del català la seva llengua vehicular? Quants d’ells confien en viure de grans a Andorra?

Malauradament molt pocs. I no és per culpa de no tenir un museu identitari, sinó per manca de treball orientat a permetre que els de fora es facin de casa amb tots els ets i uts, a implicar els joves en la política, en el desenvolupament de la vida associativa, que grans i petits tinguin la sensació que el que ells pensen, el que ells diuen importa a algú més enllà de les parets de casa seva.

M’agraden molt els museus.

M’agraden molts els museus identitaris.

No em sembla malament que es faci a la Massana.

Si ho podem pagar, no tinc cap inconvenient que el signi un arquitecte de renom.

Però , si volem menjar paella, abans de pensar en la decoració de la plata, cal anar a buscar l’arròs.

I d’aquesta paella identitària, nosaltres tenim el més calent a l’aigüera.

L'Aquarius s'ofega

L’Aquarius tanca.

Vist des d’una perspectiva purament mercantil tots entenem que els negocis, quan no són rendibles han d’adaptar-se a la llei de la selva. Aquella que diu que només els més forts sobreviuen.

També és cert, no obstant, que en un jardí mal endreçat difícilment hi creixeran mai uns bons rosers.

La qual cosa, ens portarà a la llarga greus prejudicis si pretenem viure de les flors.

No vull entrar a valorar si els deutes que arrossegava l’únic restaurant del país amb una estrella a la guia Michelin eren o no assumibles. Si ha estat una decisió prou valorada per la SEMTEE o si han estat els bancs qui finalment han tallat l’aixeta del crèdit.

Però el cert, és que entre uns i altres hem deixat perdre una nova oportunitat que Andorra figuri com a un lloc de referència turístic d’alt nivell arreu del món.

I no és el primer que tanca. En els darrers mesos altres restaurants de referència al país han anat apagant els llums.

No sé si cal suport institucional, o si aquests negocis pateixen de miopia empresarial, però tinc la sensació que avui Andorra brilla una mica menys en el cel turístic.

I això que mai em van agradar els canelons de cargols...i és que Ningú és perfecte.

Fent país

Els comuns ajusten els pressupostos i aquest any es faran menys concerts, menys aperitius i es posaran en marxa menys projectes.

És una de les conseqüències directes de la crisi, que a tots, d’una manera o una altra ens afecta aquests dies.

En moments com aquests, d’incertesa econòmica, és quan més que mai val la pena fer nostra la divisa nacional, i mirar de fer pinya.

Encara que soni com un missatge carrincló, el cert és que només donant-nos suport els uns als altres la feixuga perspectiva econòmica que tots els analistes preveuen pels propers mesos podrà ser carregada de forma més proporcional sobre les espatlles de tots plegats.

I això passa per comprar en els establiments del país, sobretot en el petit comerç, en oferir una bona imatge al visitant, encara que no treballem en el sector, i en contractar personal del país en comptes de donar sortida sistemàticament a les empreses foranes quan s’ha de tirar endavant una nova iniciativa.

Fet i fet, és el que reclamen els membres del Club de Màrqueting, però de retruc, la majoria de professionals que veuen com treballar fora del país a causa de les càrregues impositives és gairebé impossible, i com treballar dins de casa és cada vegada més complicat a causa d’aquesta competència sistemàtica que ens arriba de fora.

Fer país, també és comptar amb la gent que viu i treballa dins d’Andorra.

Potser seria hora que tots plegats ens hi poséssim.

Repetits

Els carrers es queden tranquils després d’uns dies de gentada a tots els racons. Restaurants plens, botigues a vessar i dificultats per aparcar a gairebé tot arreu.

Aquests són alguns dels trets distintius de la prosperitat andorrana tradicional.

Els hotelers però es queixen i els comerciants també. Molta gent però pocs diners- diuen-. I així, els números no quadren.

Em demano si en aquesta paradoxa econòmica hi té realment un pes específic la tant anomenada crisi econòmica. De ben segur, alguna cosa hi diu, sigui en què s’escurcen els dies de sortida, sigui en què persones que haguessin anat més lluny han triat Andorra com a destinació turística per passar aquests dies festius.

Totes les lectures són possibles, com passa amb qualsevol estadística de bona família.

Jo em demano però, si la manca de compres dels turistes no té, però alguna cosa a veure amb la manca de varietat dels comerços nacionals.

En pocs anys hem passat de ser un aparador multicolor de les darreres tendències en gairebé tot, en convertir-nos en una gran avinguda on conviuen franquícies de roba, amb farmàcies i perfumeries. I poca cosa més, més enllà de joieries i bars.

Poca tria, poca varietat i preus cada cop menys competitius sumat a un servei no sempre prou bo.

A mi així, tampoc em quadren els números de la caixa.