El meu regne per un trípode

Foto: ANA.ad

Recordo, ara fa uns anys, quan encara treballava a Andorra Televisió. Viviem una nova campanya electoral. S'havien format equips de dos- un redactor i un càmera- que teníem assignada una parròquia i tot el que passés en ella. Una feina que durava quinze dies, que ens obligava a multiplicar les hores de feina i que al final ens repercutia en 10 mil pessetes- que era la tarifa per a gairebé tot de l'època-.

Era de nit, un dimarts. Hi havia reunió de poble a la sala la Valireta d'Encamp- que era la parròquia que m'havia tocat a mi-. Feia el seu míting el candidat Jordi Mas.

La sala era plena. L'acte feia uns minuts que havia començat i ens vam instal·lar discretament al fons de la sala per agafar imatges i prendre notes.

El candidat ens havia vist entrar, i sense venir a tomb va començar a despotricar de la Teleforné, de la televisió que "no era la seva" i dels venuts dels seus treballadors. La sala va aplaudir entusiàsticament les paraules del candidat i va començar a corejar: "Fora, fora!.

Nosaltres vam continuar fent la nostra feina. Vés quin remei!

A la sortida vaig parlar amb Jordi Mas i li vaig comentar que si no estava content amb ATV que li havia de dir al Sr. Forné, o al Sr. Castellet però no a nosaltres, que simplement feiem la nostra feina.

El sr. Mas, molt amablement es va disculpar. Tot i així, la mala estona no ens la va treure ningú.

Els fets es repeteixen. Canvien les cares, però el rerefons és el mateix.

La manipulació informativa dels continguts de la televisió pública són un fet, però els culpables no són els treballadors, que - em consta- intenten des de fa temps fer la seva feina tant bé com poden, magrat sovint la inexperiència i la joventut de la majoria dels periodistes que hi treballen.

Entenc el descontent dels partits de l'oposició, però la solució està en parlar amb els polítics que la controlen, collar als directius que la maregen, però no perdre els nervis amb els subordinats, i en qualsevol cas, no de males maneres.

La campanya electoral és llarga i intensa. Fa dies que els candidats i els seus equips pleguen tard, s'hi juguen molt i ho saben i és fàcil caure en el parany de creure aquells que volen fer veure conxorxes sota les pedres.

M'hagués agradat signar el comunicat fet públic dilluns pels companys de la resta de mitjans, però no el vaig rebre.

Fa un mes i mig que estic de baixa i l'actualitat m'arriba una mica a rebuf.

El reprodueixo tot seguit.

....

Comunicat dels professionals dels mitjans de comunicació d'Andorra

Tenint en compte l'inici imminent del proper període electoral, els professionals dels mitjans de comunicació que sotasignen aquest document consideren:

1. Que no s'ha de sotmetre a cap tipus de pressió els professionals que, lliurement, estan exercint la seva feina sense cap interès particular

2. Que s'ha de respectar la tasca dels professionals, tant dels redactors com dels tècnics, independentment del mitjà pel qual treballin

3. Que es rebutjarà qualsevol tipus de desconsideració cap als professionals del país.

Per tots aquests motius, i per tal que els mitjans de comunicació puguin exercir la seva feina de manera correcta, es demana que durant el proper període electoral es respectin aquests principis acordats pels sotasignats.

Demà a règim

Els sociòlegs Naomi Wolf i Pierre Bourdieu coincideixen a afirmar, que l’obsessió que tenim de ser cada dia més joves, més altes i més primes, és una conducta que anul·la la capacitat de les dones occidentals de competir pel poder, tot i que l’accés a l’educació i a les oportunitats semblaria ser que és el mateix per a tots i totes.

Tal i com explica Fatema Mernissi en el llibre “L’harem occidental”, la fixació cultural per la talla 38, no és una obsessió per la bellesa femenina, sinó que és una trampa per garantir la submissió del segon sexe, que deia la de Beauvoir.

L’explicació és molt simple: Passar gana és el sedant més potent; les persones discretament boges són dòcils. I és que aquesta obsessió que tenim la majoria de dones de treure’ns de sobre els tres quilos que sempre creiem que ens sobren - reals, o no- ens porta a la destrucció de l’autoestima i del sentit de la pròpia capacitat.

Com hem de pensar en conquerir el món si ens passem el dia pensant en menjar?

En resum, que estar molt temps a règim, ens converteix en persones passives, ansioses i emotives. De la mateixa manera, que el fet que constantment el nostre entorn ens bombardegi amb recordatoris que ens obliguen a prendre consciència que el temps passa, que els quilos pesen i que una imatge val més que mil paraules ens redueix a objectes d’exhibició.

I després ens compadim de les dones que viuen en harems, quan sota el seu vel, gaudeixen de la seva carn amb llibertat! La seva presó, a diferència de la nostra, almenys és visible.

Per cert, no sé si t’ho havia dit però demà començo el règim.

Veritats Incommovibles

Llegeixo aquests dies els titulars dels diaris. I gairebé tots aquells que no parlen de campanya electoral, ens parlen de diners. De com cauen els ingressos comunals per un esquifit ITP, de com els bancs deixen de guanyar tants diners- ja se sap que la banca al final sempre guanya- , que l’IMI no és el que era, de com els turistes no vénen i de com els que vénen no gasten.

I entre les amenaces de quedar-nos orfes de copríncep- jo que sempre havia pensat que si això mai passava seria per principis morals i no per diners- s’escolen els dies de precampanya electoral.

Una “pre” que no es creu ningú. Els carrers van plens de cartells, els diaris curulls de publicitat, les notícies farcides d’actes de campanya, una comtesa legal, això sí, que fins que el dia que toqui no ens demanaran –si-us-plau- el vot.

Declaracions creuades enmig d’un camp de batalla econòmic que després de la guerra només oferirà que cadàvers de difícil recomposició.

Llegia l’altre dia Quim Roig- que sense pensar- suposo- en Andorra- deia: “Sembla que el principi de la política és no tenir principis —i en alguns casos, ni vergonya. Bartomeu Fiol —torno, torno, torno i torno al seu dietari Entre Cavorques i Albió— diu que una ideologia és aquell tipus de pensament o teoria que pretén vendre seguretats incommovibles a molt baix preu.”

Un post molt interessant que podeu llegir a www.lefectejauss.blogspot.com i que ens fa pensar en com d’incommovibles poden arribar a voler ser les veritats electorals.

Promeses que fan de mal creure quan tot sembla indicar que t’han venut un bitllet pel Titànic.