Llegeixo aquests dies els titulars dels diaris. I gairebé tots aquells que no parlen de campanya electoral, ens parlen de diners. De com cauen els ingressos comunals per un esquifit ITP, de com els bancs deixen de guanyar tants diners- ja se sap que la banca al final sempre guanya- , que l’IMI no és el que era, de com els turistes no vénen i de com els que vénen no gasten.
Una “pre” que no es creu ningú. Els carrers van plens de cartells, els diaris curulls de publicitat, les notícies farcides d’actes de campanya, una comtesa legal, això sí, que fins que el dia que toqui no ens demanaran –si-us-plau- el vot.
Declaracions creuades enmig d’un camp de batalla econòmic que després de la guerra només oferirà que cadàvers de difícil recomposició.
Llegia l’altre dia Quim Roig- que sense pensar- suposo- en Andorra- deia: “Sembla que el principi de la política és no tenir principis —i en alguns casos, ni vergonya. Bartomeu Fiol —torno, torno, torno i torno al seu dietari Entre Cavorques i Albió— diu que una ideologia és aquell tipus de pensament o teoria que pretén vendre seguretats incommovibles a molt baix preu.”
Un post molt interessant que podeu llegir a www.lefectejauss.blogspot.com i que ens fa pensar en com d’incommovibles poden arribar a voler ser les veritats electorals.
Promeses que fan de mal creure quan tot sembla indicar que t’han venut un bitllet pel Titànic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada