11 maig 2009

La primera pedra

Quins animals representen els quatre evangelistes? Qui eren els sodomites? Perquè tenia Job tanta paciència?

Preguntes sense massa dificultat per a qualsevol que tingui més de 50 anys o hagi anat a catequesi. El cert però, és que cada vegada més es perd la cultura religiosa. La que- ens agradi o no- forma part del nostre pòsit cultural.

Més enllà de les respostes de Trivial, vivim en una societat marcada per la cultura cristiana i això implica que sense uns coneixements mínims es fa difícil entendre Bach en tota la seva complexitat o captar en profunditat l’essència de l’art romànic.

Avui, molts professors mostren la seva inquietud per la manca de coneixements de religió que hi ha entre els joves, deguda -només en part- al corrent laic que ha restat fidels a les matèries que tracten els orígens del cristianisme.

Perquè una cosa és el laïcisme i una altra de molt diferent la ignorància sobre aspectes de cultura general imprescindibles per comprendre molts perquès de la nostra societat.
Aquesta falta de base afecta les possibilitats d'aprendre algunes èpoques i obres, perquè és necessari conèixer la història religiosa com qualsevol altre fet cultural.

Per què molts pares que són ateus o agnòstics no expliquen als seus fills els trets del cristianisme, simplement des del punt de vista històric i tradicional?

Està molt bé treure la doctrina de la vida diària, però en l’intent de respectar totes les creences no hauríem d’oblidar allò que d’una manera o una altra ens ha fet ser com som.
Perquè Pinotxo, no va ser el primer en viatjar dins la panxa d’una balena.

07 maig 2009

3 de maig



D'acord amb la iniciativa de l'assemblea General de les Nacions Unides, ahir era el "Dia Mundial de la Llibertat de Premsa.

En l’Europa pre-industrial, la reivindicació de la llibertat d'impressió ha estat una veritable punta de llança de la lluita per les llibertats democràtiques.

Encara avui, quan amb prou feines un cinquanta per cent dels estats poden ser considerats prou democràtics, un dels indicadors més fiables de la seva qualitat és el reconeixement efectiu o no de la llibertat d'expressió.

Som al mig d'una transició social de dimensió històrica, certament. Un veritable canvi d'època en el qual economia, política i cultura estan experimentant transformacions d'una gran radicalitat. Però no ens enganyem, res ens garanteix que aquests canvis condueixin, necessàriament, a un horitzó més lliure i més just.

El que si sabem, és que l'accés democràtic a la informació i el coneixement, així com les garanties de llibertat d'expressió i pluralisme comunicatiu són encara fites a consolidar.

Fites pendents en un país on tenim la gran sort de tenir aquest i altres drets reconeguts per la constitució, però que ara per ara es poden veure vulnerats amb impunitat a manca d’una legislació que els reguli.

La llibertat de premsa n’és un cas, però encara en tenim uns quants més. És com si ens donessin la sopa però ens treguessin la cullera.

Afortunadament, hi ha un munt de dones i homes que estan cansats de sentir-se dir allò de: “Andorra és així”, persones que tot això ja no s’ho creuen i que saben que el país serà el que tots, entre tots farem que sigui.

L'endemà


Dia de ressaca. De recomptes. De valoracions.

Enrere queda la campanya electoral. Els anuncis a tot color, les impugnacions, els trípodes i estirabots mal posats, les declaracions creuades, els programes, el porta a porta tradicional, les reunions de poble, les arrossades, berenars, xocolatades i els blocs dels candidats.

Arriba l’hora de treballar. De veritat. Perquè al marge de qui hagi aconseguit la confiança de l’elector, tots plegats, els més guanyadors i els altres vencedors- ja se sap que ningú no perd mai en política-, s’hi hauran de posar de valent si realment volen posar el país en solfa.

Un país que ho té tot per a ser un lloc ideal on viure. Malgrat les destrosses dels darrers anys. Destrosses polítiques, socials i especulatives.

Encara hi som a temps. De fer-nos mirar amb respecte a l’exterior, de permetre viure amb dignitat a tots els ciutadans i ciutadanes d’Andorra, al marge del seu cognom, de la seva edat, del seu gènere.

De donar oportunitats reals als joves, de créixer des de la seguretat de qui volem ser i a on volem anar.

Comença a ser hora de deixar les paraules de banda- ja n’hem tingut prou durant els darrers dies- i començar a mirar endavant per tenir fets concrets sobre la taula.

Una natura preservada, una ciutat feta a la mida de la gent, i no pensant en la foto d’un turista cada cop més esquiu.

A partir d’avui. Tots en som responsables. Els que han tingut més vots, i els que no n’han tingut tants. Els que han pogut votar i els que no.

Qui governarà els propers quatre anys, per favor, que no deixi d’escoltar, de mirar el carrer.

Arxiu del bloc