My Bloody Valentine

Pensava en quin podria ser el punt de partida de l’editorial d’avui i com no en treia l’entrellat, li he demanat a la Laura, productora d’aquest espai radiofònic- que em suggerís algun tema per obrir el programa.

Amb els seus bonics ulls ametllats m’ha dit – sense pensar-s’ho gaire- que li dediqués l’editorial a l’amor. I se m’ha quedat mirant amb aquella carona dolça i rialla de nena dolenta que tantes passions despertarà el dia que ella vulgui.

Acte seguit, s’ha posat seriosa, i amb posat de resignació m’ha dit: "Però és clar, avui toca parlar de CR, no? "

Doncs això, que avui toca parlar de CR.

De com els partits polítics són la dansa més estranya de les que es fan i es desfan. Antics rituals d’aparellament, a vegades insòlits, que busquen –com tots els aparellaments- procrear i augmentar la progènie tant com sigui possible d’alimentar.

Potser sí que hauria de fer més cas a la Laura i pensar en la festa de diumenge. La diada dels enamorats.

Tot i que per molt que ho intento, cada cop que penso en Sant Valentí, només em venen al cap les imatges d’una pel•lícula de gàngsters ensangonats.

I és que ningú és perfecte.