Dia Internacional de la Democràcia

Possiblement sigui cert que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, però hores d’ara també és cert que o hi posem remei, o acabarà sent una trista paròdia d’ella mateixa.

Qualsevol de nosaltres podem coincidir en què la publicitat, en algunes ocasions, no sempre diu la pura veritat, que els balanços d’una empresa comercial poden estar arreglats i que una notícia periodística pot ser un anunci de pagament camuflat.

Qualsevol de nosaltres sap que els polítics no acompliran el que diuen en campanya- no tots, i no de la mateixa manera- i tots tenim clar que en campanya -com en el sexe- el valor de les paraules se les emporta el vent. I aquells t’estimo precoïtals, són els avui t’abonyego que han fet que ens acabem convertint en petits cínics que cada cop que ensumem flors, busquem a veure on és el taüt.

La gent passa de política, potser perquè no forma part de la classe dirigent, potser perquè a casa hem sentit massa sovint allò de “tu no et signifiquis” o potser perquè ens hem cansat de veure sempre els mateixos, dient les mateixes coses, per no bellugar gaire res a canvi d’una opinió que només els interessa quan hem votat i hem votat bé. Els que votem. Que som minoria.

Malgrat que Andorra continua gaudint de bons índex de participació electoral, no podem perdre de vista el fet que només vota un 20% de la població del país. El que recorda més la democràcia grega dels patricis que la del segle 21.

El gruix de la ciutadania d’aquest país no té ni veu ni vot, i quan en té, o bé entra a formar part dels possibles electes o es desmarca donant per acomplerta la seva missió democràtica en rebre l’equivalent de la pesseta ancestral cada quan toca.

La població flotant, els estrictes requisits de nacionalització, el conflicte d’interessos més o menys sentimental a l’entorn de la doble nacionalitat, la dificultat d’accedir als càrrecs de responsabilitat i la manca de teixit social consolidat ens han dut a un camí sense sortida en el qual el més llest procura viure al marge de la política.

Oblidant Arnold J. Toynbee, que deia que el més gran càstig per aquells que no s’interessen per la política és que seran governats per d’altres que sí que se n’interessen”

Gangues de l’ofici de ciutadà. Es veu que no n’hi ha prou en anar a votar un cop cada quatre anys.

Però això ja li ha anat prou bé -fins ara- als delegats governants d’aquest país. Generalment fruit d’una estirp perpetuada en el càrrec i amb una insuficient preparació en molts casos. La mediocritat genera por i aquesta por fa tancar les portes a l’estrany, al que ve de fora, i sobretot al talent.

No fos cas que vingués algú de fora a dir-nos com hem de fer les coses, o encara pitjor, que ens desmuntés els usos i costums.

Aquesta situació cada cop s’ha anat aguditzant més, mentre els fills dels immigrants dels 50 i 60 ja instal•lats i arrelats al país han crescut donant noves generacions d’andorrans que lluny de canviar les tornes s’han acoblat al sistema convençuts que votant als poderosos se’ls encomanaria alguna cosa.

El Partit Liberal, font d’un gran desgast col•lectiu després de 14 anys al poder, van cedir les regnes de mala gana a uns socialdemocràtes sense majoria al Consell. Aquells que prometien un canvi que encara esperem, en col•laboració d’uns altres que prometien consens i que de moment ens tenen sense pressupost i sense alternatives són els que avui ens demanen perquè a la gent ja no li interessa la política.

Jo fa dies que espero alguna Marie-Antoinette que ens tregui d’aquest cul de sac i ens enviï a comprar croissants, a veure si la gent reacciona i surt al carrer.

El Síndic General cridava l’atenció de tota la classe política en la passada diada de Meritxell. Tothom diu que sí, que sí. Però hi ha hagut algun canvi? Algun canvi real? Començo a perdre l’esperança, com la majoria de gent del carrer, que comença a estar tipa d’acusacions creuades, de missatges sense contingut i de manca d’idees.

Comença a ser hora que els polítics recordin que treballen pel poble, no pel partit. Que estan al servei de la població, no només de qui els va votar, o dels interessos personals o particulars de determinats lobbies que en aquest país els agrada manar des de l’ombra. Per desgràcia sembla barat que tot el poble pagui amb més deute públic un cap de govern disciplinat. I molt més rendible.

Però aquí ningú diu res. Ni ho farà.

La gent dorm mentre nosaltres, els mitjans de comunicació naveguem entre l’esperit de supervivència i treballant sota mínims, mirant de desenterrar cadàvers sense recursos i amb inversió zero.

Fallem també nosaltres.

No sabem explicar prou bé el que realment ens estan dient quan ens diuen segons què, ens deixem manipular amb més bona o mala fe i utilitzem llenguatge demagògic en funció del ball que toqui seguir, publicant això sí, això no, en funció de la línia editorial de cadascun de nosaltres i veient els acomiadaments massius a tota la premsa escrita del país com una espasa de Dàmocles que bascula sobre el nostre cap.

La majoria dels professionals coneixem almenys un periodista amenaçat de ser foragitat, acomiadat o demandat. O dos.

Tots els polítics parlen de transparència, però només l’apliquen quan i com volen i només en allò que els interessa. El periodisme crític acaba massa sovint en amenaces de demandes judicials o escoltes telefòniques .

Fins ara, els periodistes d’aquest país han estat massa sovint col•lapsats per la feina del dia a dia, joves redactors amb poca experiència i massa sovint aliens al territori com per poder incidir i arriscar-se a l’esport de la llibertat d’expressió.

Solucions? Concretes:

Més inversió generalitzada en mitjans, també en els privats, per a uns mitjans de comunicació més potents i plurals.

Unes institucions que treballin conjuntament per oferir a la ciutadania les eines que els permetin conèixer i fiscalitzar els governants que han escollit en els comicis.

Rebaixar les exigències a l’accés a la nacionalitat i posar seny en la doble nacionalitat. No ens enganyem, qui no la vol, és qui no la pot tenir i no vol perdre pistonada davant de ningú i menys si és de fora.

Educar en la ciutadania i crear teixit social que sigui crític amb el sistema. Avui, tenim un munt d’associacions incapaces d’opinar perquè del govern en depenen els seus ingressos per tirar endavant.

Pertànyer a la classe política hauria de ser una responsabilitat no un honor. No només un honor. I tots els que dia a dia seuen en aquestes cadires haurien de fer alguna cosa per merèixer el títol de molt il•lustres.

Nosaltres, els del carrer també haurem d’aprendre que els fracassos d’aquells que hem escollit també són la nostra responsabilitat i el nostre propi fracàs.