Un pasito pa'lante, Maria

La Sindicatura ha entrat a tràmit la Proposició de llei de protecció contra el tabaquisme passiu ambiental.

Així consta en la publicació, amb data d’ahir, del Butlletí del Consell General després que s’hagin validat les corresponents signatures lliurades a Casa de la Vall dilluns passat.

Una proposició de llei, que en cas de ser presa en consideració, i després de les oportunes esmenes per part dels grups parlamentaris, hauria de garantir el dret de la salut de tots els treballadors d’Andorra, si més no, protegir-los de les més de 4.000 substàncies tòxiques que desprèn el fum del tabac- fumi qui fumi-.

Més enllà de la importància que finalment Andorra es posi al dia en qüestions de salut pública tant contrastades com aquesta, aquesta notícia és una bona notícia perquè ens parla d’una societat que vol fer sentir la seva veu.

Que fa servir els seus drets democràtics per revertir-los en un bé comú i que és capaç de mobilitzar-se en un moment on sembla que només compta el diner i la individualitat més aferrissada.

Ara, cal esperar a veure què diuen Govern- d’una banda- i el Consell General de l’altra.

Això, i creuar els dits perquè un final precipitat de legislatura no estronqui el somni.

Gràcies

Et vull donar les gràcies.

Per demostrar que entre tots podem canviar algunes coses, per defensar el que creus just, per donar una oportunitat a aquells que volen tenir més cura de la seva salut i als que tenen cura de la gent que els envolta.

Sense estridències. Sense negativitat. Buscant ser una persona proactiva. Sent part de la solució en lloc de buscar problemes.

Gràcies per contribuir a fer realitat una promesa de canvi tangible. Gràcies per donar una oportunitat a la classe política de redimir-se de la seva distància i concretar abans de tornar a les urnes la possibilitat d’una Andorra més saludable, més respectuosa amb les persones.

Gràcies per donar-nos i donar-te l’oportunitat de fer història. De demostrar que Andorra és un país on la seva ciutadania té coses a dir i les diu. Que fuig de la passivitat, del queixisme i de la desídia.

Gràcies per sumar, per ser capaç de deixar de banda la ideologia, el substrat social, el pedigrí del cognom i el bagatge del cap de casa per fer pinya plegats- nacionals i residents- per unir-te en favor de la col•lectivitat.

Gràcies especialment als que no us heu limitat a donar el vostre suport, sinó que heu volgut anar més enllà i heu sortit al carrer a buscar adhesions.

Als que heu fet campanya, als que creieu i actueu per a què un país millor sigui possible. Amb més gent com vosaltres no seria una utopia.

Ara la pilota ja no és a la nostra teulada. Aquesta tarda les signatures de més de 2.200 nacionals amb dret de vot demanaran al Consell General no només que ens escoltin, sinó que també ens facin cas.

Alea Jacta est.

PROVA SUPERADA! GRÀCIES!!!!!!!!!

21.667. Aquest és el nombre d’andorrans que avui tenen dret de vot segons les llistes electorals publicades el passat 30 de setembre.

2.167. Aquest és el nombre de signatures d’andorrans amb dret de vot que ens feien falta per poder presentar una proposició de llei al Consell General. Un deu per cent del total de la massa electoral.

I les tenim. Totes. I unes quantes més.

:)

Una proposta, que en cas de prosperar regularà finalment el consum de tabac en els espais públics tancats.

Els propers dies les durem ben embolicades a Sindicatura. Allà les revisaran per assegurar-se que està tot en ordre i si les donen per bones les presentaran al Consell General, juntament amb la nostra proposició de llei perquè els 28 consellers valorin si la prenen o no en consideració.

Si aconseguim superar aquestes dues barreres, haurem aconseguit per primera vegada en la història del país que una iniciativa popular hagi arribat al màxim òrgan de representació democràtica.

Per una vegada, haurem aconseguit no només que se’ns escolti, sinó que a més se’ns faci cas, i si finalment la proposició entra a ser tractada en treball de comissió i s’aprova abans que acabi la legislatura, haurem fet una petita però important passa per viure en un país més net de fums. Per a tots.

Alguns diuen que això és política ficció, però no em rendeixo. Que ja ho diuen, ningú és perfecte.

Amb Franco resàvem millor

M’havia fet el propòsit de no comentar la visita del Papa Benet XVI en tant que no ha vingut a casa nostra.

Però els bons propòsits es van esfumar en veure de quina manera el Pontífex- un cop més- tracta les dones. No sé de què m’estranyo, però. Ja va avisar en la seva homília que la nostra realització ha de passar per la casa i com a bona prova d’això la dona, representada per quatre religioses van permetre donar fe de quina manera s’interpreta el llegat del Pontífex netejant la taula i parant l’altar per l’Eucaristia.

Va ser tot allò que varem poder fer en tota la cerimònia de consagració de la Sagrada Família. Com si això de la Sagrada Família fos cosa només del Pare i l’Esperit Sant.

Com a dona cristiana m’indigna que aquell que hauria de preservar l’esperit de les paraules de Crist s’entesti en marginar la dona, relegant-la a un paper submís i gairebé de simple procreadora.

M’ofèn com a demòcrata que insinuï que amb Franco, el catolicisme (ranci) vivia millor, m’indigna com a ciutadana que un estat laic pagui de la butxaca de tots els contribuents un viatge i unes despeses que guarden poc de l’esperit d’austeritat que tant predica i tan poc practica l’església.

Un cop passat el mal humor, m’adono que al Papa només l’haurien d’escoltar – i fer cas- els catòlics, i la resta fer veure que plou. De la mateixa manera que milers de persones no escolten el que diuen els Imams, ni el Dalai Lama.

Els que puguin, és clar. Oblidava per un moment que nosaltres l’hem d’escoltar – i fer cas- perquè ho mana la nostra constitució.

No em feu cas, em dec estar tornant una descreguda agressiva.

New York New York

Des de fa uns dies tothom que conec parla de Nova York.

De com és de bonica la ciutat, de com en té de ganes de tornar, de com de bé s’ho va passar en la seva darrera visita... i tots plegats, coincideixen a afirmar que mai de la vida el viatge els ha costat tants diners com a la delegació encapçalada pel Cap de Govern.

Però és clar, cap d’ells no és un Cap de Govern.

A l’espera de les explicacions emplaçades a la propera sessió de control del Consell General, reflexiono sobre tot plegat i concloc- mal em pesi-, que si Andorra ha d’anar a les Nacions Unides- i sembla que això no ho discutim la gran majoria de nosaltres- hi ha d’anar com correspon a un Cap de Govern i no com a un turista de low cost.

No per manca de ganes ni de pressupost, sinó perquè no és ell qui viatja sinó el Cap de Govern de tots els andorrans, amb tot el que això implica- i costa-.

Començant per unes mesures de seguretat imposades pel país amfitrió, del qual ja sabem que no els agrada fer bromes sobre bombes, i que estan acostumats a conduir els dirigents mundials pels camins de la previsibilitat.

I en això, malgrat aquí estem aviciats a veure’ls passejar el gos o fer la partida de botifarra a la plaça, també se’ls aplica a ells quan surten d’aquesta illa estranya que és casa nostra quan es parla de matèria antiterrorista.

Jaume Bartumeu malgrat els seus defectes- que els té, és obvi-, és l’únic Cap de Govern - i d'oposició- que ha fet una declaració patrimonial de béns abans d’assumir el càrrec, i em costa creure que les despeses de la seva dona hagin anat a càrrec de les malmeses arques de l’estat.

Si més no, si no es demostra el contrari, té un vot de confiança per part meva en aquest sentit.

Ara, de si calia tanta gent, o del que feien fora de la feina caldrà que ens ho expliquin bé.

Que jo no dubto que el cap és honrat, però també tinc clar que a més de ser-ho, ho ha de semblar.