Més Andorra

Maig de 2005.

Una trucada d’Àlvar Valls em citava per dinar a la capital.

Em volia parlar d’una nova proposta. Un nou diari gratuït que dirigiria a partir de l’octubre i que naixia amb la voluntat de ser a tot arreu, de donar veu a tota mena d’opinions i percepcions de la realitat.

Així va començar el Més Andorra. Un diari en el qual vaig tenir la sort de poder col.laborar durant la primera etapa amb articles culturals setmanals i del que en guardo un molt bon record, especialment sota les ordres d'Àlvar Valls..

Un diari que s’obria per les darreres pàgines, on s’ubicaven els espais d’opinió, plurals i singulars.

La crisi, els darrers anys ha marcat la pauta dels mitjans de comunicació.

No és ni el primer ni l’únic que s’ha hagut d’estrènyer el cinturó i redimensionar els seus efectius. Mai com ara s’havien vist periodistes buscant feina al país. Bons periodsites buscant feina al país.

Però fins ara cap havia tancat les portes.

Sempre és una mala notícia el tancament d’un mitjà, perquè vol dir que una veu s’apaga.

Des d’aquí avui la nostra solidaritat amb els companys del Més Andorra, i moltes gràcies per haver-nos acompanyat tot aquest temps.

Segur que aviat ens trobem en alguna nova aventura periodística.

Suc de taronja

Ni els tarongistes més optimistes podien preveure la magnitud de la victòria.

Però ahir a la nit l’onada demòcrata arrabassava qualsevol possibilitat als socialdemòcrates, foragitats de totes les parròquies.

Una victòria, la de Toni Martí, que deixa en poca cosa les majories absolutes dels noranta dels liberals encapçalats per Marc Forné i esborra d’una plomada l’intent de canvi impulsat per Jaume Bartumeu en els pitjors anys de la crisi econòmica que recorda el país.

Ara, comencen les travesses pel nou govern i per desxifrar la composició de la sindicatura, i com no, l’anàlisi dels resultats d’ahir.

Resultats que obren la porta als enemics íntims de Bartumeu, que ja s’han apressat a parlar de reformes estructurals dins el partit, i a entrellucar el futur de nouvinguts en la política, com Eusebi Nomen, que ahir, al preguntar-li sobre el seu futur polític es replegava en banda per dir que a partir d’ara la seva vida és seva i de ningú més.

Només els verds semblen aliens a la tempesta taronja. Una tempesta que si bé sembla no haver-los despentinat, tampoc no els ha permès passar de ser un partit testimonial, si no és, que a partir d’ara, ells també decideixen donar un nou rumb a la seva estratègia.

Els propers dies seran d’anàlisi. Del públic, sempre positiu, i del privat, on es tallaran caps.

Que, com bé deia en Kubrik, ningú en pot sortir indemne de la taronja mecànica