Sant Valentí

Reconec que a mi, això del dia de Sant Valentí me la repampimfla. A casa sempre hem estat més de Sant Jordi.

No li he trobat mai la gràcia a rebre ( ni enviar) aquells targetons amb cors travessats per fletxes més o menys enverinades, curulles de frases carrinclones dignes de la carpeta de la més tendra adolescent.

Em sembla difícil de comparar la profunditat i la bellesa del simbolisme de la rosa i el llibre contra els cors de plàstic vermell importats dels grans magatzems nordamericans amb l’únic objectiu de donar un repunt a les vendes en temporada baixa.

Però. Sempre hi ha un però.

Fa uns dies que tenim la Laura enamorada i al seu pas va deixant anar sospirs més o menys continguts, rialles encisadores sense solta ni volta i caigudes d’ulls dignes del millor anunci de maquillatge de pestanyes.

I està despistada, i riallera, i una mica absent. I malgrat tot, la feina surt, com surt sempre, amb més alegria, amb més bon humor, amb més facilitat. Com si un tel de vaselina la connectés directament amb la persona adequada a l’altre costat del fil telefònic

Si celebrar cursilades ensucrades com el dia de Sant Valentí han de provocar aquests efectes col·laterals, potser fins i tot jo, la més esquerpa defensora del drac, potser s’hi sumarà i tot a aquesta efemèride.

Ara, que ningú se sorprengui si avui acabem posant cançons dels Carpenters al programa, eh?