Al rescat!

Llegeixo la premsa espanyola, tant donada d’uns mesos ençà a recordar-nos que l’apocalipsi és qüestió de setmanes, per adonar-me que estar o no estar en recessió econòmica no hauria de condicionar-nos. No tant.

Recessió, rescat, economia, plusvàlues, hipoteques, l’enfonsament de la borsa...tot plegat no és més que un recull d’indicatius artificials. Creats per nosaltres, pel sistema si més no en el qual vivim immersos, però que en realitat poc tenen a veure amb la nostra vida.

Ens continuem aixecant per anar a treballar, qui té la sort de poder-ho fer, ens aturem a fer un mos, ens dolen les mateixes coses de sempre, i ens fan somriure els mateixos detalls que ens han fet somriure fins ara.

Només ens mata la incertesa. De com aquestes convencions econòmiques i economicistes ens cauran a sobre qualsevol dia d’aquests, en forma de deute, d’impagat, d’acomiadament.

Una incertesa, que d’altra banda, viuríem igual amb o sense crisi.

Això sí, mentre vivim acoquinats per si han de rescatar a Espanya, per si Sarkozy deixa de ser copríncep o per si el Barça ha quedat fora de la Champions, anem fent via i deixant passar l’oportunitat de sortir del forat. Del nostre. Del que ens fa viure amb por, del que ens encongeix davant el fred, com si arronsant les espatlles augmentés la temperatura interna.

No deixen de ser actes reflexos, que segons qui ja s’encarrega de sumar al seu favor.

La por mai ha estat l’arma del pobre.