Aquesta setmana ha fet trenta anys dels aiguats del
82. Tots els que a principis dels vuitanta vivíem al país – i tenim ja una
certa edat- ens en recordem. Imatges en
blanc i negre de la premsa d’aleshores, que es barregen amb la vida personal de
cadascú.
Com quan van assassinar Kennedy, amb els aiguats, com
en la resta d’esdeveniments importants en la vida d’una comunitat, la memòria
queda marcada per allò que fèiem quan va haver aquella explosió a la Massana , quan el fang
semblava que no hagués de sortir mai dels aparadors i de les sabates.
Algunes imatges personals han esdevingut – per
compartides- part de la memòria col·lectiva. La Plaça Príncep
Benlloch plena a vessar de gent en motiu dels funerals per les víctimes. Els
seus noms, encara avui es poden llegir en una placa a la passarel·la que
enllaça la Plaça Príncep
Benlloch amb la Plaça
del Poble.
L’aigua sobreeixint del Pont de la Rotonda- aleshores només
n’hi havia una de rotonda-, el fang que semblava que sortís de la terra a Santa
Coloma. Aquell fred, aquella sensació d’urgència en veure les botigues de
queviures amb els prestatges desolats.
Les cadires buides els primers dies de tornada a
l’escola, les hores que es van haver de fer per tornar a remuntar després de la
fúria de l’aigua.
Dies de cansament infinit, de fang, de neguit, de
tristesa...però també de solidaritat i de força col·lectiva.
Trenta anys després tenim un munt de rotondes, el
llit del riu capat i les mateixes ganes que al Nadal torni a tocar la grossa.
Tant de bo els bons sentiments no sortissin només en
cas d’urgència i les festes de guardar.
Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada