Dies de canvis

A partir d'ara el bloc del Ningú és Perfecte el pots veure a 
www.ninguesperfecte.com


Gràcies!
Ens llegim després de l'estiu!

Debatent sobre la Llibertat d'expressió (APCA)

Segons el darrer informe de Reporters sense Fronteres, Andorra ha tornat a recular a la llista de llibertat de premsa. Actualment ocupem la posició 33ena. L’any passat va ser la 32ena.

Espanya i França no estan gaire millor. Espanya just darrere d’Andorra, que també ha baixat una posició respecte l’any passat i a França la trobem al lloc 45,  perdent set posicions respecte el 2015.

La tendència registrada a Europa en la Classificació de 2015, en la qual es veia una erosió́ del seu model, es confirma enguany:  abusos en el contraespionatge i en la lluita antiterrorista; aprovació de lleis que autoritzen la vigilància a gran escala; augment dels conflictes d’interessos; més control de les autoritats sobre els mitjans de comunicació públics i, en ocasions, també sobre els privats. El continent amb un major grau de llibertat de premsa no mostra una bona tendència. També es registra un gran desgast en el marc legal: s’han aprovat nombroses lleis que castiguen els periodistes por delictes com "insult al president”, “blasfèmia” o “suport al terrorisme”. I tot plegat, no sense efectes secundaris:  Els periodistes cada cop tendeixen més a l’autocensura.  Sense anar més lluny, en el mateix informe, des del 2013 al 2016 diu que l’indicador que mesura ambient i autocensura s’ha incrementat en més d’un10%:

Le défenseur des droits- el raonador del ciutadà francès- Jacques Toubon,  destacava la setmana passada que Europa està castigant conductes en comptes de castigar fets. Un exemple: Polònia acaba d’aprovar una duríssima llei antiterrorista que limita, i molt, els drets dels ciutadans, en nom d’una seguretat si més no qüestionable. Polònia no ha patit mai cap atemptat terrorista. Perquè tant de zel?

En el cas d’Andorra l’informe insisteix en les mateixes qüestions que altres anys, com és la dificultat  per informar del sector bancari i també dels conflictes d’interessos que es donen amb els propietaris de mitjans com les principals raons que ataquen la llibertat de premsa.

Ja ho deia el president de l’Equador, Rafael Correa:

“Desde que se inventó la imprenta, la libertad de prensa es la voluntad del dueño de la imprenta.”

Però més enllà de les servituds de cada mitjà, hi ha un  seguit de condicionants que cal conèixer per poder valorar els encerts, les crítiques merescudes, segur, però també les limitacions de la feina del periodista a Andorra.

La primera i més important, sens dubte, la precarització laboral. Els darrers anys hem vist com s’aprimaven les redaccions de la major part dels mitjans de comunicació del país. Menys fotògrafs, menys operadors, que havien de donar resposta al dia a dia i a les notícies d’empresa i tot allò que calgués fer. En el cas dels redactors, tres quarts del mateix. Avui, sense anar més lluny, han acomiadat dos companys del Periòdic d’Andorra.

Les programacions i el nombre de pàgines s’han mantingut en molts casos, però hi ha molta menys gent per fer la mateixa feina, mentre al carrer es reclama més periodisme, i més periodisme d’investigació. Com si hi hagués gaires mitjans disposats a dedicar una o dues persones a seguir temes de fons.

La crisi també ha tingut un efecte pervers en la feina del dia a dia. Moltes empreses davant la dificultat de contractar més personal han comptat amb el suport de l’Agència Nacional de Notícies – que no deixa de ser una empresa privada amb interessos privats- per fer front a la tasca de redacció del dia a dia, amb la conseqüent homogeneïtzació de la informació.

La mateixa notícia apareixia en gairebé tots els mitjans, exactament igual, i lògicament sempre amb el tractament que volia el client de l’agència. Avui encara patim els efectes col·laterals d’aquesta política de misèria informativa però per altres motius que comentaré tot seguit.

No tot és dolent, però. La crisi també ha permès que la rotació de personal dels feliços finals dels noranta i principis dels 2000, on setmana a setmana veies cares noves arreu, ha facilitat que les plantilles es consolidessin, afavorint un major coneixement del territori i un millor tractament de la informació, i de retruc la possibilitat de crear l’APCA.

No cal recordar la tasca que molts hem estat fent aquests darrers anys de formació en institucions i funcionament d’Andorra a un exercit de nous llicenciats que venien a Andorra a fer pràctiques ben pagades que per norma general marxaven dos anys després.

Llàstima que aquesta formació avui no la trobem reflectida en els mitjans forans. Ells en tenen les seves, de servituds.

La crisi també ha augmentat la pressió de les grans empreses sobre els mitjans. De fet, avui són el pilar de càrrega dels mitjans privats. Hem arribat a l’era de les rodes de premsa alimentàries.

Aquelles que informativament no tenen cap mena d’interès però que es cobreixen i es difonen perquè són les empreses que paguen les nostres nòmines a final de mes, i benvingudes siguin- i per molts anys-.

Actualment la frontera entre l’anunci, el publireportatge i la notícia alimentària té els seus límits cada cop m tampoc la possbilitat de fer cap pregunta que surti de la pauta previstasa i solem anar de cul, perstigacions, reportatges o noés difusos. Zigmund Bauman segur que ja ha escrit sobre el tema.

Això implica que no només es cobreixen i difonen informacions poc o gens rellevants, si no que difícilment es promouran investigacions, reportatges o notícies que puguin topar de ple amb la imatge que s’autofinancen les grans empreses- entre ells la banca- i que es limita a dibuixar-se de portes enfora com a màquines de fer diners amb una ànima solidària i responsabilitat social corporativa. I és així, no seré jo qui digui el contrari, però no és només això, òbviament.

Val a dir també, que potser hi ha massa mitjans a Andorra. Però es clar, qui és qui plega, eh?

Finalment m’agradaria també destacar com a totes aquestes dificultats se suma una pràctica que comença a ser preocupant en tant que generalment està impulsada per periodistes o persones que diuen ser-ho.

Alguns gabinets de comunicació s’entesten- per grat o per força-  en fer de filtre en comptes de corretja de transmissió de la informació, o contracten una empresa privada per a què ens ofereixi a la resta– ben passada pel sedàs- la informació que els interessa donar.

Així doncs, truques a un determinat comú (gairebé tots, curiosament, han signat contracte amb aquesta empresa després que una branca de la mateixa agència portés la campanya electoral) i et diuen que no faran declaracions sobre determinat tema perquè ja ho han fet i estan disponibles a la xarxa.

El que ens implica menys feina com a periodistes- som mandrosos per naturalesa i solem anar de cul- però que no ens permet la possibilitat de fer cap pregunta que surti de la pauta prevista. No és una crítica a l’ANA, ni de bon tros. I molt menys als seus professionals, que fan una gran tasca. És un dibuix del que vivim cada dia.

Com a coadjuvant d’aquesta situació ens trobem amb la llei mordassa. Com si calgués posar por al cos per donar-li més emoció a la feina. Com si fes falta garantir per la via del civil els drets a l’honor i a la pròpia imatge que ja estan reconeguts legalment per la via del penal i que no necessiten d’amenaces velades per poder funcionar amb plenes garanties.

Una vegada més, si el que importa és garantir el dret a la informació el que cal és posar més eines a disposició dels professionals, que són els que van a treballar cada dia i intenten fer la seva feina malgrat tots aquests condicionants,  en comptes de fer callar, per dret,  o per la força de la por a tots aquells que diuen el que no es vol que sigui dit.

No seré jo qui doni suport a l’anonimat ni a la difamació. Les meves opinions, per bé o per mal- així em va,  sempre han estat públiques i a cara descoberta. Però puc entendre perfectament qui prefereixi expressar-se des de l’anonimat perquè té por de represàlies.

Persones que s’emparen en pseudònims, i que conviuen amb trolls més o menys malintencionats i hooligans de la política.

Tenim baixa tolerància a la crítica. Només cal veure com salten alguns polítics cada vegada que es qüestiona la seva feina.

No hem de ser derrotistes.

És cert, no estem tant malament i en qualsevol cas podríem estar pitjor. Però que no haguem de perdre de vista els nostres punts forts no ens hauria de fer caure ni en l’autocomplaença ni en la negació. La transparència continua sent avui una assignatura pendent. De facto, i el que és pitjor, d’actitud vital.

Per concloure m’agradaria destacar la importància de la feina de periodista. Demanar-vos que en fóssiu conscients de les moltes limitacions, econòmiques, materials i humanes que tenim per treballar. La dificultat de funcionar en un país petit on vals més pel que calles que pel que expliques, i la hipersensibilitat d’una classe política- que sigui del color que sigui- sempre se sent atacada.

Opinar en aquest país, i fer-ho de manera lliure i sense que hi hagi un partit o un altre que marqui directrius no porta més que problemes. No em planyo, però de vegades és molt cansat haver-se de barallar amb tothom.

No som perfectes. Com a col.lectiu també tenim assignatures pendents: poc corporativistes, mesells i sovint acomodats en el comunicat.

Però l’apel·lació a uns principis ètics de la professió i la creació d'unes regles deontològiques –no sense problemes o controvèrsies– haurien de ser suficients per a restringir les friccions entre la llibertat d'informació i els drets i les llibertats de tercers.

Tots i cadascun dels membres de l’Associació de comunicadors d’Andorra hem signat el codi deontològic europeu de la professió, però no tots en formem part, ni l’han signat.

Hi ha molta feina per fer, però només la podem fer entre tots.

El vestit nou de l'emperador

Hi ha persones que un dia van creure que des del context reglat de la cosa pública es podia construir un món millor. D’altres que aspiraven a mantenir el món tal i com ells l’han conegut aprofitant la rígida estructura del sistema que ens empara, i els de més enllà, van arribar a la conclusió que el menú només pot canviar des de la cuina. I tots ells, per camins diferents,  van entrar en política.

Per canviar el món, per guanyar un bon sou, per veure brodades les seves inicials als llibres d’història, per a què els anomenin il·lustres i poder dir que han estat algú a la vida quan expliquin les batalletes als nets.

I perquè no? Per tirar endavant el país, des de la seva pròpia visió de com haurien de ser les coses i mirant de treure l’entrellat d’un moment en què res no és fàcil ni evident.

En una altra categoria hi ha els mediocres, els incompetents, els aprofitats, els desvagats, els desganats i els que fan el que poden.

I després estan els cínics  i els irresponsables. I aquests són els que fan més por.

Els que els agrada jugar amb les paraules fent creure que hi ha opcions quan saben perfectament que no hi són. Els que juguen amb els números i es pensen, o volen fer creure que tots són imbècils menys ells. Els que barregen conscientment naps i cols i pretenen que tot és sopa des d’una arrecerada columna al diari.

Deia Winston Churchill que pots enganyar una persona molt de temps o molta gent durant una curta estona.

Algun dels aduladors d’aquests impostors amb ànsia de poder a qualsevol preu hauria de ser capaç de dir-li a l’emperador, que ja fa dies que hem vist que va ben nu.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Houston, tenim un problema!

Ens han fallat els sistemes de control i seguretat. No trobo altra manera  de dir-ho, des que diumenge vaig sentir les paraules de Joan Enric Vives sotmetent tot el sistema democràtic a la voluntat divina.

Més enllà de la gravetat de les declaracions, més enllà de la manca de capacitat de reacció dels nostres dirigents, més enllà de tot plegat, el que em preocupa és que no hi ha mecanismes de control. O que si hi són, no s’activen de forma automàtica. Vaja, que pel que veig no s’activen ni a empentes.

L’escalada en la violència verbal i coercitiva – més o menys encoberta- del Bisbe Copríncep en tot allò que sembla contradir el que proclama la facció més conservadora de l’església catòlica és preocupant, però encara ho és més la passivitat de la classe política, que cedeix impertèrrita- i encara gosa justificar- les amenaces velades i el trencament institucional amb què el copríncep episcopal s’omple la boca cada vegada que el ramat fa un conat de triar pastura.

L’esquizofrènia institucional s’està convertint en un problema. Per a tots. Per Joan Enric Vives, perquè ni vol ni sap canviar el barret quan cal, pels dirigents, que encara no han integrat allò que diu la Constitució que som un poble sobirà, i sobretot pel poble, que al marge de quines siguin les seves creences, valors i maneres de ser hauríem de tenir clar que el marc que ens empara a tots és la democràcia i no el dret diví. I no hauríem de permetre que se’ns fes creure el contrari. La fe és un sentiment personal, no una forma de govern.

El pitjor del cas és que cal reconduir la situació com sigui. No només perquè en el fons a molts ja ens està bé la fórmula del coprincipat sinó perquè aquesta tossuderia i manca de visió ni tan sols beneficiarà a qui la força.

Algú li hauria de dir a monsenyor que el fonamentalisme crea màrtirs, no cardenals.

Pariràs amb dolor

Avortar és de les pitjors experiències que pot viure una dona. Però pot ser un mal menor si l’alternativa és gestar un fill no desitjat, fer nàixer un nen que no tindrà l’opció de créixer ni de valer-se per ell mateix, o de quedar-se en el camí.

Potser no. Potser per algunes dones és tant terrible avortar que prefereixen perdre-hi la vida, abocar-se a un fill depenent o transcendir qualsevol trauma a través de la maternitat.

Tot és legítim si és la dona qui escull. Perquè és ella qui durà a terme la gestació, ella qui parirà, i molt probablement serà ella qui morirà, tindrà seqüeles o se n’haurà d’ocupar quan tots els acèrrims defensors de la vida – fins i tot els que fan prevaldre el dret a la vida d’un no nascut per sobre la vida de la dona – l’hagin deixada sola.

Jo sé el que he viscut jo. Jo sé que desitjava profundament un fill i que una malaltia greu durant la gestació em va portar a les portes de la mort. Jo sé que és que t’envïin a correcuita en una ambulància medicalitzalitzada a Barcelona, ja inconscient i que et facin una ammiocentesis enmig d’un passadís de camí a un quiròfan. Jo sé que és haver de firmar una autorització per a perdre un fill que vols, jo sé que és acomiadar-te’n. I sé, que si m’haguessin pogut intervenir a Andorra les seqüeles físiques i emocionals haguessin estat menors.

Però si m’hagués quedat a Andorra, m’hagués mort. Jo i el fill que duia en el ventre. Com sé, que aleshores mai no hauria nascut la meva filla.El pitjor del cas no és haver de superar tot el dolor que se’n deriva d’una situació com aquesta. La impotència, la pena, el dol...el pitjor és que hi hagi persones que no en tenen ni idea del que és parir, ni ho sabran mai i que es permetin la supèrbia de donar lliçons del que és i del que deixa de ser la maternitat i pretenguin afegir vergonya i culpa al dolor.

El pitjor és que hi hagi persones que confonguin la dignitat de les persones amb les institucions i que s’entestin en fer prevaldre una llei per sobre la justícia. Avui ens ho demostraran al Consell general Però ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Jocs de taula

Segur que hi haurà algú que m’ho sabrà explicar, però jo, hores d’ara no acabo d’entendre què passa dins el PS.

Ni el que li passa pel cap a Jaume Bartumeu.

Una cosa és decidir que a casa ja no t’hi volen, seure a taula i negociar com ens repartim els amics i el cotxe, i una altra, marxar d’un cop de porta i buidar els comptes.

El debat de fons no és si aquests diners del grup parlamentari s’han o no de repartir.

El problema de fons són dos: d’una banda que la separació no s’ha fet correctament- tant primmirat que ha estat sempre Bartumeu per aquestes coses-. I és que si realment es volia escenificar una escissió i repartir béns i militants s’havia- necessàriament- de passar pel congrés. I fer les coses com cal.

Però vaig més enllà. El problema real en tot plegat és de concepte. I no només en el si dels socialdemòcrates i afins, sinó a nivell social.

Confonem on comença la persona i on acaba el partit i això genera dubtes i paradoxes del tipus: si l’escó és personal i per tant no pot anar lligat a un contracte amb unes sigles, aleshores perquè hi ha disciplina de vot? De qui són els diners? Del partit? Dels càrrecs electes? Fins a quin punt els errors dels electes els han de pagar ells amb els seus patrimonis, o ha de ser el partit qui doni la cara?

No deixen de ser qüestions de fons que tard o d’hora caldrà resoldre. Ni que sigui per què tots tinguem clares les regles del joc. D’un joc força brut darrerament, tot s’ha de dir.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Congrés

Demà el Partit Socialdemòcrata celebra el seu congrés. El CONGRÉS, amb majúscules. Un d’aquells conclàves familiars que es tornen inevitables després d’anys i panys de criticar la sogra al menjador aprofitant que havia anat a buscar qualsevol cosa a la cuina i que esclata quan la situació deixa de ser suportable per a ningú.

Un congrés que espero serveixi per redefinir la marca, establir noves bases i crear un nou equip de treball que faci més que no pas digui, les coses d’una altra manera. L’edat, ja em perdonareu em torna escèptica.

Fora d’això, i a l’espera de conèixer les intencions de futur, que segur que n’hi ha, de Jaume Bartumeu i els seus seguidors, només hi ha que desencís.

Decencís de l’esquerra andorrana. Desunida per revenges i malenteses idees de fidelitat, desencís per la manca d’una ideologia prou forta i una responsabilitat prou gran com per resoldre les seves qüestions internes en privat, deixant de banda els egos d’uns i altres i reconeixent, uns i altres que les coses no s’han fet bé i no precisament per un problema de comunicació, que també.

Desencís perquè en un moment en què, com mai, necessitem tenir una imatge clara del país que volem i les estratègies per arribar-hi l’únic que m’arriba de l’autoproclamada esquerra és el regust de derrota mal païda, d’acusacions creuades entre uns i altres sobre la prepotència, la manca de diàleg, les jerarquies pètries i les ànsies de poder.

Mentrestant, un grup majoritari al Consell General en estat catatònic i moltes estratègies i converses de passadís que es preocupen més de com filtrar els noms de les baixes o el nom de la propera cúpula, que no pas de definir i treballar, plegats, per un sistema que s’esmicola com un castell de sorra.

Suposo que és perquè les eleccions encara són lluny. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Fent de periodistes

Els periodistes sovint pregunten, amb una mica de sort, escolten. I a vegades, fins i tot, tenen coses a dir, i les diuen.

És el cas de Jaume Barberà, que com si hagués fet catarsi de tantes converses plenes de sentit avui ens diu que s’ha acabat el bròquil, que ja està bé de fer el longuis i que o comencem a canviar nosaltres les coses, o continuarem igual.

Igual de manipulats, d’enganyats, d’alienats, i sobretot, d’irresponsables.

Començant per la feina del periodista, tant desprestigiada, tant prostituïda, tant mancada. Mancada de recursos, de credibilitat, d’ètica, de suport. Sobrada de  peatges, d’interessos polítics o publicitaris, de desinformació, de gent poc i mal formada de poca curiositat, de poca dedicació, de moltes hores, de pocs mitjans, de professionals que amb sort aspiren a ser becaris.

Periodisme que confon les filtracions amb la investigació, que publica al millor postor, que es ven als globus sonda i que coqueteja obertament amb el poder.

Un exercici savi i demolidor el de Jaume Barberà.

Que comença valorant el periodisme, però que de retruc parla de persones que han sabut veure més enllà de les obvietats, del canvi de paradigma que s’obre davant els nostres ulls si sabem aprofitar-lo o si, ans el contrari decidim que amb tenir feina i sostre ja estem coberts i continuem fent de xaiets d’un sistema amb fam de llop.

Avui en parlarem d’aquest bròquil que amb els anys ha deixat de florir-se per acabar esgotant la paciència de Barberà, en un nou crit de reflexió, encara que soni a oxímoron. Perquè no tota reflexió s’ha de fer en silenci, de la mateixa manera que la passivitat no ha estat mai un bon aliat per sobreviure. No en condicions, si més no.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

Una mica de sol

Només vull una mica de sol i que em sobrin les mitges.

I descalçar-me al parc, i seure sota un arbre sense haver de fer res en particular, i que la brisa faci volar les flors dels ametllers fins la riba del riu, i poder treure’m la jaqueta, i desar les botes, i allargar els dies, i escurçar les nits, i estirar les tardes amb un té amb menta entre els dits mentre els nens empaiten coloms i es miren els gelats de reüll.

Arriba el bon temps. O si més no, amb l’arribada formal de la primavera desitgem tant que s’escoli el fred pel forat, que a partir d’ara cada dia de mal temps és una petita estafa en el nostre còmput personal.

Aquest ha estat un hivern molt – massa- llarg. Gairebé sis mesos de fred i de neu. De gris, de crisi, de polítics monocolors i monodiscursius.

Ahir es va aixecar un aire nou amb un regust diferent: net, blau, ple de noves propostes, de renaixement, d’oportunitats, de desitjos soterrats sota el jersei, de mirades esporuguides pel torb conjuntural.

I, a partir d’ara,  a poc a poc, amb la calma que marca la meteorologia del Pirineu, ens anirem descordant els abrics, deixant caure els cobrellits, els peücs i els guants.

I ens vestirem de flors, i ensenyarem els dits dels peus, i somriurem més i ocuparem les places, i dinarem al parc, i deixarem de pensar en política per parlar de les vacances, i s’acabarà el curs, i la lliga de futbol, i amb una mica de sort, l’economia deixarà de collar-nos per deixar que les abelles facin el seu fet i tot plegat es pol·linitzi amb alegria- amb permís dels al·lèrgics, és clar- , i és que no hi ha mai res perfecte.

Bona gent

Avui només vull parlar de coses bones. De com l’altre dia vaig tenir un problema de canonades a casa i els lampistes van venir de seguida i no només m’ho van resoldre sinó que com era un no res, no res no van voler cobrar.

Vull parlar del xofer de l’Interurbana que fa un parell de mesos es va trobar un sobre amb diners d’una nòmina en un seient del bus i no va parar fins tornar-li el contingut a la seva legítima propietària.

Vull fer un reconeixement a totes aquelles persones, que cada dia s’aixequen i fan que el seu dia tingui un sentit, a aquelles persones que encara que estiguin passant un mal moment procuren ser amables amb la persona que tenen al davant. A tots aquells que miren de ser competents i somriure de tant en tant, encara que no els obligui el contracte.

Vull donar les gràcies a aquelles persones que recullen les caques del seu gos, que llencen els papers a la paperera, que cedeixen el pas a les persones grans, que s’aturen al pas de vianants, que diuen si us plau i gràcies mirant a la cara.

M’agradaria saber fer alguna cosa millor que un cop de cap quan algú et diu bon dia a l’ascensor, quan et porten un cafè a la taula, quan t’ajuden a recollir la bufanda que queia sense adonar-te.

Potser el problema del nostre dia a dia no és que no hi hagi bona gent, sinó que això de ser considerat i amable, cívic i respectuós està tant poc valorat que només els irreductibles continuen creient que és el que hauria de ser habitual.

A tots ells moltes gràcies, malgrat la duresa dels temps, Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.

La güitiemme parroisse

Fa cosa d’un mes em van fer arribar entre rialles un pamflet anònim que, redactat en francès – i amb diverses faltes d’ortografia- corria per Encamp i el Pas de la Casa i que propugnava la situació de descontentament històric del Pas i en reclamava la seva secessió.

Una mica com el diari de Carnestoltes que fa el jovent a Encamp però sense fotografies inspiradores i una certa pretensió de seriositat. Fet i fet, quatre fulls anònims amb bastanta mala llet i molta imaginació a l’hora de dissenyar un nou futur per la localitat encampadana.

La qüestió, és que va ser tema de xafarderia durant uns dies amb gent d’Encamp i del Pas i després- com qualsevol xafarderia sense gaire fonament-  va caure en l’oblit.

Ahir el tema el publicava el Diari d’Andorra com si fos una notícia. Com si qualsevol fulletó anònim mereixés no només la seva difusió sinó donant-li uns aires de veracitat que no se sustenten enlloc.

No parlo del malestar més o menys latent que es viu al Pas de la Casa des de fa molts i molts anys, ni de la seva segregació més psicològica i afectiva que no pas real, parlo que la feina del periodista hauria d’anar una mica més enllà de ser un simple recollidor de rumors, pamflets, anònims i frikades vàries.

La premsa, en termes generals està banalitzant tant els seus continguts, acostant-se tant a la insubstancialitat més absoluta que qualsevol dia d’aquests veurem a la premsa algun rànquing sobre les polítiques més ben i mal vestides del país, com si fos res a tenir en compte... ai làs, que això ja es fa.

En fi, Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.