Hi ha persones que un dia van creure que des del
context reglat de la cosa pública es podia construir un món millor. D’altres
que aspiraven a mantenir el món tal i com ells l’han conegut aprofitant la
rígida estructura del sistema que ens empara, i els de més enllà, van arribar a
la conclusió que el menú només pot canviar des de la cuina. I tots ells, per
camins diferents, van entrar en
política.
Per canviar el món, per guanyar un bon sou, per veure
brodades les seves inicials als llibres d’història, per a què els anomenin
il·lustres i poder dir que han estat algú a la vida quan expliquin les
batalletes als nets.
I perquè no? Per tirar endavant el país, des de la
seva pròpia visió de com haurien de ser les coses i mirant de treure
l’entrellat d’un moment en què res no és fàcil ni evident.
En una altra categoria hi ha els mediocres, els
incompetents, els aprofitats, els desvagats, els desganats i els que fan el que
poden.
I després estan els cínics i els irresponsables. I aquests són els que
fan més por.
Els que els agrada jugar amb les paraules fent creure
que hi ha opcions quan saben perfectament que no hi són. Els que juguen amb els
números i es pensen, o volen fer creure que tots són imbècils menys ells. Els
que barregen conscientment naps i cols i pretenen que tot és sopa des d’una
arrecerada columna al diari.
Deia Winston Churchill que pots enganyar una persona
molt de temps o molta gent durant una curta estona.
Algun dels aduladors d’aquests impostors amb ànsia de
poder a qualsevol preu hauria de ser capaç de dir-li a l’emperador, que ja fa
dies que hem vist que va ben nu.
Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada