Ens han fallat els sistemes de control i seguretat.
No trobo altra manera de dir-ho, des que
diumenge vaig sentir les paraules de Joan Enric Vives sotmetent tot el sistema
democràtic a la voluntat divina.
Més enllà de la gravetat de les declaracions, més
enllà de la manca de capacitat de reacció dels nostres dirigents, més enllà de
tot plegat, el que em preocupa és que no hi ha mecanismes de control. O que si
hi són, no s’activen de forma automàtica. Vaja, que pel que veig no s’activen
ni a empentes.
L’escalada en la violència verbal i coercitiva – més
o menys encoberta- del Bisbe Copríncep en tot allò que sembla contradir el que
proclama la facció més conservadora de l’església catòlica és preocupant, però
encara ho és més la passivitat de la classe política, que cedeix impertèrrita-
i encara gosa justificar- les amenaces velades i el trencament institucional
amb què el copríncep episcopal s’omple la boca cada vegada que el ramat fa un
conat de triar pastura.
L’esquizofrènia institucional s’està convertint en un
problema. Per a tots. Per Joan Enric Vives, perquè ni vol ni sap canviar el
barret quan cal, pels dirigents, que encara no han integrat allò que diu la Constitució que som un
poble sobirà, i sobretot pel poble, que al marge de quines siguin les seves
creences, valors i maneres de ser hauríem de tenir clar que el marc que ens
empara a tots és la democràcia i no el dret diví. I no hauríem de permetre que
se’ns fes creure el contrari. La fe és un sentiment personal, no una forma de
govern.
El pitjor del cas és que cal reconduir la situació
com sigui. No només perquè en el fons a molts ja ens està bé la fórmula del
coprincipat sinó perquè aquesta tossuderia i manca de visió ni tan sols beneficiarà
a qui la força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada