10 de setembre 2013

Houston, tenim un problema!

Ens han fallat els sistemes de control i seguretat. No trobo altra manera  de dir-ho, des que diumenge vaig sentir les paraules de Joan Enric Vives sotmetent tot el sistema democràtic a la voluntat divina.

Més enllà de la gravetat de les declaracions, més enllà de la manca de capacitat de reacció dels nostres dirigents, més enllà de tot plegat, el que em preocupa és que no hi ha mecanismes de control. O que si hi són, no s’activen de forma automàtica. Vaja, que pel que veig no s’activen ni a empentes.

L’escalada en la violència verbal i coercitiva – més o menys encoberta- del Bisbe Copríncep en tot allò que sembla contradir el que proclama la facció més conservadora de l’església catòlica és preocupant, però encara ho és més la passivitat de la classe política, que cedeix impertèrrita- i encara gosa justificar- les amenaces velades i el trencament institucional amb què el copríncep episcopal s’omple la boca cada vegada que el ramat fa un conat de triar pastura.

L’esquizofrènia institucional s’està convertint en un problema. Per a tots. Per Joan Enric Vives, perquè ni vol ni sap canviar el barret quan cal, pels dirigents, que encara no han integrat allò que diu la Constitució que som un poble sobirà, i sobretot pel poble, que al marge de quines siguin les seves creences, valors i maneres de ser hauríem de tenir clar que el marc que ens empara a tots és la democràcia i no el dret diví. I no hauríem de permetre que se’ns fes creure el contrari. La fe és un sentiment personal, no una forma de govern.

El pitjor del cas és que cal reconduir la situació com sigui. No només perquè en el fons a molts ja ens està bé la fórmula del coprincipat sinó perquè aquesta tossuderia i manca de visió ni tan sols beneficiarà a qui la força.

Algú li hauria de dir a monsenyor que el fonamentalisme crea màrtirs, no cardenals.

Arxiu del blog