Els periodistes sovint pregunten, amb una mica de
sort, escolten. I a vegades, fins i tot, tenen coses a dir, i les diuen.
És el cas de Jaume Barberà, que com si hagués fet
catarsi de tantes converses plenes de sentit avui ens diu que s’ha acabat el
bròquil, que ja està bé de fer el longuis i que o comencem a canviar nosaltres
les coses, o continuarem igual.
Igual de manipulats, d’enganyats, d’alienats, i
sobretot, d’irresponsables.
Començant per la feina del periodista, tant
desprestigiada, tant prostituïda, tant mancada. Mancada de recursos, de
credibilitat, d’ètica, de suport. Sobrada de
peatges, d’interessos polítics o publicitaris, de desinformació, de gent
poc i mal formada de poca curiositat, de poca dedicació, de moltes hores, de
pocs mitjans, de professionals que amb sort aspiren a ser becaris.
Periodisme que confon les filtracions amb la
investigació, que publica al millor postor, que es ven als globus sonda i que
coqueteja obertament amb el poder.
Un exercici savi i demolidor el de Jaume Barberà.
Que comença valorant el periodisme, però que de
retruc parla de persones que han sabut veure més enllà de les obvietats, del
canvi de paradigma que s’obre davant els nostres ulls si sabem aprofitar-lo o
si, ans el contrari decidim que amb tenir feina i sostre ja estem coberts i
continuem fent de xaiets d’un sistema amb fam de llop.
Avui en parlarem d’aquest bròquil que amb els anys ha
deixat de florir-se per acabar esgotant la paciència de Barberà, en un nou crit
de reflexió, encara que soni a oxímoron. Perquè no tota reflexió s’ha de fer en
silenci, de la mateixa manera que la passivitat no ha estat mai un bon aliat
per sobreviure. No en condicions, si més no.
Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada