En femení

Andorra, per bé o per mal comença a difuminar els seus límits culturals amb l’entorn. Una bona mostra d’això és veure com la crisi, que no coneix de fronteres ha traspassat tots els llindars.

Una altra mostra de la taca d’oli cultural que ens atrapa és el grau de caspa, que avui ens envaeix en forma de revista rosa que pretén omplir el buit que a casa nostra tenen les mal anomenades revistes femenines.

Fotografies del que se suposa és la gent maca del país lluint les seves gales en trobades vip com la celebració del dia de la Hispanitat a l’ambaixada espanyola o el lliurament de premis de l’SKAL Club.

No em fa res, és distret i fins i tot pot constituir un exercici morbós el de dedicar-te a analitzar si el clunch de la senyora de torn anava o no conjuntat amb les mitges, de disseny atrevidíssim.

Suposo que hi ha d’haver gustos per a tothom. El que em sap greu, però, és que no haguem estat capaces de fer més que perpetuar els clixés de dones objecte i sense res a explicar.

Dins la mateixa revista a una consellera general se li fan preguntes sobre la seva família, el seu marit i els seus pares, mentre que a un comerciant de tabacs se li demana per l’economia nacional i la política exterior. Això sí, a la política de portada se la retoca amb photoshop perquè tot el que mostri i el que digui sigui prou suau i bonic.

De la mateixa manera, posats a ser superficials- cosa molt saludable de tant en tant- anem a fer-ho en igualtat d’oportunitats. A veure si retratant els vestits carrinclons de la classe política nacional masculina aconseguim modernitzar una mica el seu vestuari.

Tant de bo entre tots aconseguim que “En femení” retrati a les dones – i homes- d’aquest país com el que són: alguna cosa més que la roba que porten i la seva família. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.