Qui té el cul llogat no seu quan vol

Mirant els anuncis de feina, podem arribar a pensar que al país no hi ha problemes a l’hora de trobar una ocupació remunerada.

De fet, per a la majoria de persones, és així, sempre i quan, un no sigui major de 45 anys, no pretengui que la feina sigui compatible amb la família i que no tingui l’absurda idea de pensar que amb el sou que s’oferta en la majoria de treballs en tindrà prou per viure sense algun altre salari de suport.

I és que avui, els lloguers estan, en general, bastant per sobre del sou mínim interprofessional que regula el govern.

Si repassem el 7dies d’aquesta setmana, ens podem fer a una idea prou aproximada de les mancances que pateix el país, tot i que també és fàcil veure cartells de tota mena als aparadors de moltes botigues.

Administratius, venedors, xofers, recepcionistes, cambrers, motoristes per repartir pizzes, pollastres o qualsevol altra cosa, vigilants de seguretat...feines, la majoria d’elles, destinades a persones sense gran qualificació professional, i a qui tampoc es demana un gran coneixement de la seva tasca, no sigui cas que vulguin que els seus honoraris estiguin en consonància.

La recerca d’un benefici immediat, fa que els empresaris, per norma general, descartin els millors candidats per d’altres menys qualificats, més inexperts o recent arribats al país per tal de fer les feines més mal pagades, menys remunerades, i que els aporten un benefici més directe.

I és que per a ells tampoc és fácil.

Cada cop s’ajusten més els costos i augmenten les pressions impositives, per "indirectes" que siguin.

En conseqüència, no és d’estranyar la mobilitat exasperant per alguns en el sector de l’hosteleria, on alguns cambrers, per posar un exemple canvien d’empresa per diferències salarials que no superen els 30 o els 60 euros.

Cada cop són més els joves que opten per seguir estudis superiors pels quals no hi ha oferta laboral, es menysprea la formació professional que hauria de millorar la imatge de l’empresa i el servei nacional en tots els àmbits, i molts, prefereixen un refugi anodí en l’administració pública que no els reclami massa esforç i els doni a canvi la tranquil.litat de saber que per poc malament que ho facin cobraran cada dia 25.

Afortunadament no tothom pensa ni fa el mateix.

Hi ha joves que s’arrisquen a muntar, sense gaire suport institucional, tot s’ha de dir, el seu propi negoci, n’hi ha que tenen fins i tot, idees innovadores.

Hi ha empresaris que saben que tenint cura i formant els seus treballadors, encara que els costi més diners, n’obtindran més beneficis i n’hi ha, que, com sempre, miraran de trobar la feina més ben pagada pel mínim esforç, com n’hi ha també, que busquen el millor treballador al menor preu possible.

Dues opcions, que -a la llarga-sempre surten cares.

Què hi farem, suposo que ningú és perfecte.