25 d’octubre 2006

Yunnus o el perquè d'un premi

Avui recollim aquest article de Carlos Ballesteros García, professor de la Universitat Pontifícia Comillas, en el qual reflexiona sobre la concessió del premi Nobel de la Pau 2006 a Muhammad Yunnus.

Diu així:

Mai m'han agradat molt els Premis Nobel, però la recent concessió del Nobel de la Pau 2006 a Muhammad Yunnus m'ha reafirmat en aquesta opinió. Reconec que el senyor Yunnus ha realitzat una gran tasca treballant pels pobres i exclosos del món, i potser sigui mereixedor d'aquest premi, com ho va ser del Premi Príncep d'Astúries fa uns anys i de tant altres premis i reconeixements, però no em convenç que se li atorgui el premi Nobel de la Pau a un economista que va inventar un sistema que, actualment, serveix per incloure els pobres en el sistema neocapitalista i convertir-los en un engranatge més de la roda del mercat. I no em convenç per diverses raons.
Per què li donen el de la Pau i no el Nobel d'Economia? És com si els membres de l'acadèmia sueca li diguessin que les seves idees econòmiques, senyor Yunnus, no ens acaben de convèncer, però els seus afanys caritatius sí.
Si el microcrèdit és tan meravellós, si és la panacea que guareix tots els mals del món empobrit, es mereix vostè un dels premis de primera categoria.
Si realment el senyor Yunnus va inventar un sistema econòmic nou i una visió diferent de com fer economia, cosa que no dubto, per què no li donen el premi que sota aquest epígraf reconeix els avanços en el camp de les finances i la macroeconomia? és que el sistema de microcrèdit no és tal avanç? és que el Nobel d'economia està tradicionalment copat per economistes neoliberals (Chicago’s Boys), salvant algunes excepcions (1998 Amartya Senn)?
Serà (no hi ha més que veure la llista de guardonats) que el Nobel d'Economia està reservat a teòrics de l'economia però no a aquells que busquen una aplicació pràctica i quotidiana de la mateixa? Jo crec que sí, que el que Yunnus va crear va suposar i suposa una sacsejada als postulats del sistema creditici en, fonamentalment, allò que se sol oblidar quan es parla d'aquest sistema. Al meu judici, la principal revolució de l'invent d'aquest bangladesià és doble. D'una banda perquè elimina les garanties i realça l'etimologia de la paraula crèdit com a “confiança”. Es parla molt dels aspectes tècnics del microcrèdit: petites quantitats de diners, quotes de devolució constants i mínimes, tipus d'interès per sota del mercat però al meu entendre el que és veritablement important és que elimina les garanties reals i es fia i confia en les persones. I per un altre perquè (i això tampoc se sol explicar) perquè es fia i confia en els persones fins a tal punt que fa els pobres propietaris i responsables últims de les decisions del Grameen Bank. O sigui: que no calen grans coneixements financers, sinó humans per concedir crèdit a les persones. I clar, això és contrasistema. Al cap i a la fi el Nobel de la Pau és un premi diferent, que no es lliura amb altres a Estocolm... però donar-li un premi més important a un economista que atempta contra els principis de propietat capitalista de les empreses i atorga capacitat de decisió i títol de propietat és massa. I en segon lloc no em convenç per un plantejament de tipus ideològic. Mentre que el microcrèdit pot considerar-se una eina més de l'ajuda, amb l'objectiu de reduir la pobresa global, no és menys cert que no sembla ser un instrument que plantegi combatre les causes últimes de l'exclusió i la injustícia, sinó actuar sobre les seves conseqüències. Vist així, el microcrèdit es pot considerar com el paradigma de la cooperació al desenvolupament d'inspiració neoliberal i només s'ha de veure quines són les institucions i personalitats que més recolzen aquest tipus d'eines. És una solució individual per al valent, per a l'emprenedor, per a aquell que arrisca. És una solució individual per a aquell que, en bona lògica capitalista-protestant “se salva per les seves obres”. No només no sacseja els fonaments del sistema consumista sinó que insereix nous consumidors en el mercat, fent-lo cada vegada més gran, més nombrós. El microcrèdit i el fenomen conegut com “Banc dels Pobres” sorgeix sota la creença que el crèdit és una arma rendible per lluitar pobresa i serveix com a catalitzador del desenvolupament. Si els recursos financers es posen a la disposició de la gent empobrida en els termes i condicions apropiades i raonables, "aquests milions de gent petita amb els seus milions de petites iniciatives poden sumar-se fins crear la meravella més gran del desenvolupament" ha dit el propi Yunnus. No obstant això el sistema no es pregunta per l'origen dels diners que es presta ni per la destinació que se li dóna, ni per l'excessiu endeutament que implica. És un sistema que es basa i perpetua la lògica de mercat i enalteix l'emprenedor privat. La veritable lluita contra les causes de l'exclusió i l'empobriment (veritable objectiu del desenvolupament) suposa plantejar-se un canvi de paradigma econòmic del qual el microcrèdit està lluny de col·laborar. El reconeixement que s'ha donat al microcrèdit amb la concessió del Nobel de la Pau al seu creador suposa per tant un gran pas en la consolidació i afirmació del capitalisme global. Acosta al sistema aquells que habitualment estan allunyats de la globalització neoliberal i que suposen un gran mercat potencial que se li estava escapant. Però així, a través d'un producte dissenyat específicament per a ells aconsegueix crear nous consumidors que bona falta fan per perpetuar i consolidar el sistema. Ho sento però no puc felicitar-li senyor Yunnus. Li han donat un premi que no es mereix. I no perquè vostè no treballi i dediqui la seva vida als exclosos, cosa encomiable i admirable, sinó perquè a vostè li ha passat potser com a aquell creador que avui dóna nom al premi que li acaben de concedir: potser el seu invent, senyor Yunnus, hagi caigut en mans dolentes com aquella dinamita que va inventar en el seu moment Alfred Nobel.

4 comentaris:

Hugo ha dit...

En tot cas si el Mohammad Yunnus el va rebre, amb més o menys encert, sempre es discutible.
La part positiva que li veig, és que això pot fer reflexionar els banquers del món en general i els d'aquí en particular que ajuden als qui poden pagar els seus crèdits i acaben d'esfonsar els que no poden pagar, amb commissions acumulables i altres penalitzacions.
A més,diria que la hipocrísia i el cinísme dels bancs d'aquí (i d'arreu)augmenta exponencialment amb els rentats de cara cara i d'imatge, llençant campanyes molt mediatitzades, com per exemple, donació molt mediatitzades a institucions que finalment no fan més que rebre els diners dels mateixos clients dels bancs.

Que es mereixi o no el permi Nobel de la Pau, en podem discutir, però això haurà servit, si més no, a posar la llum de com, si es vol, des del món financer es pot ajudar als més necessitats.

Ningú és Perfecte ha dit...

Mira, en això que dius estic d'acord.

Els bancs, ajuden més a qui menys ho necessita i neguen l'ajut a qui més falta li fa.

Però, saps una cosa? són un negoci. Tampoc espero que facin una altra cosa.

Em saben més greu les mateixes actituds quan provenen d'institucions públiques que s'autodenominen democràtiques.

Tot i això no perdo l'esperança.

Tant de bo donés beneficis actuar amb justícia.

Hugo ha dit...

Es pot fer negoci sense abusar.

Una pregunta, Noe, amb la llei d'Inversions estrangeres no podriem demanar al Mohammad Yunnus que vinguès a obrir una sucursal aquí a Andorra...?

Ningú és Perfecte ha dit...

Bona pregunta;)

M'imagino que ho dius amb segones intencions, però el cert és que la política econòmica impulsada pel sr. Yunnus s'aplica principalment a països en vies de desenvolupament.

Arxiu del blog