21 de desembre 2006

Oh, Romeo

Darreres editorials de l’any.

Demà arribem al final de la setmana, i amb ella, haurem posat el punt final al primer tram de la temporada.

Moment de fer balanç i de presentar comptes de l’activitat.

Fet i fet, el que fan les institucions públiques aquests dies.

Sense anar més lluny, el cap de govern ha fet aquesta setmana el tradicional esmorzar amb la premsa per fer un tomb pel que ha estat la política i els afers d’estat dels darrers mesos.

I així, a grans trets, podem destacar que ens han presentat una mena de reforma de l’executiu, que no té res a veure amb el que anunciaven els rumors que corrien i continuen corrent pels carrers i passadissos des de fa un grapat de dies.

Serà que la reforma ministerial, s’ha quedat en reformeta.

Tampoc hi ha canvis importants en política de pactes.

Els periodistes, això sí que ens ha quedat clar, no hem de marejar els negociadors i hem de quedar-nos a la porta esperant que ens diguin si al final serà fumata blanca o negra la que surti de la sala de reunions. Com si la manca d’entesa fos culpa dels mitjans.

Un fum, però que, blanc o negre, no aportarà grans canvis més enllà d’un eventual traspàs de cadira, d’altra banda ja anunciat, com deia fa un moment.

No parlaré com a periodista, que això cada dia té menys credibilitat, però sí com a ciutadana i votant en aquest país.

No m’enganyin. O almenys facin que no m’en adoni.

Em sembla molt bé que es vulgui fer un pacte. De fet si es pactés més sovint es treballaria més i es discutiria menys en aquest país.

Però no m’enredin dient que el que es fa a nivell nacional no afecta a nivell parroquial. No a mesos vista d’unes eleccions comunals.

Sempre he pensat que es pot enganyar una persona durant molt de temps, i moltes durant un curt període. Però no a tothom de forma indefinida.

El que es pacti, i els motius que es donin a l’opinió pública d’aquest consens, que siguin els reals i que siguin transparents. És clar que per això els periodistes hem de quedar-nos a la porta i confiar que La Massana, Sant Julià i Canillo no es posin a fer de Montescos i Capulettos entre Albert Pintat i Enric Tarrado.

Els motius en política no sempre són clars. O no sempre són obscurs, segons com es vulgui veure.

Ara només demano que si ens han de vendre una moto, ens ho diguin per saber a què atenir-nos, o bé que ho facin prou bé com per què almenys no els veiem el llautó.

Ànims, que malgrat el que alguns ens vulguin fer creure, ningú és perfecte.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt aquest article, Noemie.És un exercici de reflexió molt sà. En tot cas poses al seu lloc molts periodistes que no van més enllà de la reproducció de declaracions institucionals.Uns clons de la Gil o ara de la Meritxell Mateu
Algun dia s'hauria d'organitzar un fòrum sobre el paper de la premsa a Andorra, i com que la premsa també utilitza la fotografia, crec que molts quedarien ben retratats, fins i tot prou per organitzar una exposició a la sala del Consell, una espècie del museu de l'horror de l'Andorra dels anys 60 fins que...probablement, s'acabin aquesta PLAga que malmet Anmdorra.

Miquel Calsina Gordi ha dit...

Noemí,
A banda de que aquest escrit m'ha encantat, et comentaré una confidència que ha arrivat a les meves orelles. Perquè vegis la moto que ens volen vendre.
Referent als pactes : Des de Sant Julià volen una cadireta per un membre de la família Ribas-Reig-Duró.
Aquest es el rerafons de les discrepàncies.
Tot plegat, mentides.
Una abraçada,
Miquel.

Miquel Calsina Gordi ha dit...

Casi m'oblidava...

MOLT BONES FESTES.

Anònim ha dit...

The best wishes of Merry Cristmas to all of you!

Les deseo una muy Felìz Navidad a todos ustedes!

Arxiu del blog