22 d’octubre 2007

Dol

Aquests darrers dies han estat marcats per les necrològiques a tota pàgina dels diaris. Ahir sense anar més lluny, alguns diaris tenien més pàgines de dol que de notícies.

La mort de Josep Pintat Solans ha posat en marxa l’aparell d’un funeral d’Estat que es farà avui a les quatre de la tarda a Sant Julià de Lòria, en una cerimònia que serà presidida pel bisbe d’Urgell i copríncep episcopal, Joan Enric Vives.

El segon cap de l’executiu de la història, Josep Pintat Solans, va morir la matinada de dissabte als 82 anys d’edat en un centre hospitalari a Barcelona. L’excap de Govern va ser intervingut durant el mes d’abril per uns problemes de salut i en els últims dies passava per unes dificultats postoperatòries que finalment li van causar la mort.

Pare del cònsol major de Sant Julià i oncle de l’actual cap de Govern, Josep Pintat va liderar l’executiu entre l’any 1984 i el 1989, i va estar al capdavant de la parròquia laurediana com a cònsol del 1966 al 1969.

Anteriorment havia estat conseller general, una etapa que es va allargar entre el 1960 i el 1963.

Durant els prop de cinc anys i mig que va ser cap de Govern, Josep Pintat va aconseguir disposar les bases de l’economia del país gràcies a l’acord duaner a què va arribar amb la Comunitat Econòmica Europea, que posteriorment seria signat pel seu homòleg Òscar Ribas i ampliat per Marc Forné el 1995 i la nacionalització de l’antiga FHASA, avui FEDA.

Durant tota la jornada d’ahir, un bon nombre de polítics i amics del difunt van anar passant pel domicili de la família per donar-li el condol.

Des del Govern s’ha decretat dol nacional i s’han suspès totes les celebracions previstes. Així mateix, el Govern ha disposat que durant els tres dies entrants les banderes onegin a mig pal als edificis i a les dependències oficials.

Però aquests dies ens hem posat de dol també per Antoni Santacreu, un dels fundadors de l’escudella d’Andorra la Vella i impulsor de la penya blau-grana d’Andorra.

La setmana passada moria també Esteve Tomàs, un dels impulsors del partit liberal a la Capital.

Morts significades, que omplen les pàgines dels diaris d’esqueles, de recordatoris, d’escrits redactats amb sentiment, sobretot quan la mort arriba massa d’hora.

Dies tristos aquests que ens porten a la vigília de tots Sants. Dies més curts, de crisantems i d’enyors.

D’òbits anunciats per la malaltia o l’edat, però també altres de sobtats, vides que marxen amb massa pressa, de persones del carrer que no tindran grans recordatoris ni bisbes oficiant el seu funeral i no per això menys estimades.

Més enllà dels diaris, i dels reconeixements públics queda la persona, l’amic, el familiar. El que rep reconeixement social i el que no. Joves i grans, estimats i temuts, desconeguts o entranyables.

Amb la mort de cada persona desapareix una manera única d’entendre i concebre el món. Una mirada que perdem però que malgrat tot ens continuarà acompanyant en el record.

La mort, l’únic que sabem del cert malgrat ens entestem a viure-hi d’esquenes, com si nosaltres en fóssim aliens a la cita.

L’únic raser que ens fa a tots iguals, que aconsegueix que parlin bé de nosaltres. Sigui perquè així ho sentim, sigui perquè sentim que ja no hi ha motiu per dir res de dolent.

Des d’aquí el record per a totes les famílies que aquests dies estan de dol. El dolor no distingeix entre el nombre de recordatoris. El dolor no distingeix entre res.

2 comentaris:

Hugo ha dit...

Veus Noemi, malgrat les nombroses esquel·les que s'han publicat als diaris locals ningú parla dels difunts en aquest blog.
En Pintat va ser,malgrat l'homenatge nacional rebut,el cap de Govern d'una Andorra molt restringida en quant qui disposava de drets polítics. Avui, la majoria de la ciutadania, amb o sense drets polítics ja gairebé no el recorda.
Potser va ser una home d'estat (?), però no crec que fossi un home prop de la ciutadania.

Miquel Calsina Gordi ha dit...

Crec que t' equivoques, Hugo.

Arxiu del blog