No som perfectes, ni falta que fa.

Segurament que poc o molt, tots tenim al cap la darrera imatge de la campanya d’Oliviero Toscani per l’empresa de roba No.l.ita.

Molts blocs, com el de l'Ury, en parlen aquests dies.

Els carrers de les principals ciutats d'Itàlia es van despertar la setmana passada amb una impactant publicitat a les tanques.

Isabelle Caro, francesa i anorèxica, que en els moments més crítics de la seva malaltia va arribar a pesar només 31 quilos, va posar despullada per al fotògraf Oliviero Toscani, cèlebre per les seves provocatives campanyes per a Benetton, la més famosa de les quals va ser, sens dubte, la d'un malalt terminal de sida postrat al llit i acompanyat pels familiars.

És un avís a les joves contra l'anorèxia, però no és una campanya sanitària institucional. Darrere de la iniciativa hi ha No.l.ita, una coneguda marca de roba italiana per a adolescents.

Com era d’esperar la polèmica està servida.

Els han plogut els aplaudiments. Per a alguns- sobretot els mateixos implicats en la campanya- es tracta d’utilitzar la publicitat per posar sobre la taula preocupacions socials.

No obstant, la iniciativa de Toscani i No.l.ita també ha causat estupor i preocupació.

La presidenta de l'Associació per a l'Estudi i la Investigació sobre l'Anorèxia, Fabiola De Clercq, va avisar que, per estrany que sembli, encara hi haurà noies que envegin la figura tan prima de la jove de la fotografia. Per molt que a molts de nosaltres ens remeti a l’horror.

Vivim, resulta obvi dir-ho, en un món dominat per la imatge.

La dona occidental avui pateix el burka psicològic que ja denunciava Fatema Mernissi en el seu harem occidental.

Tots aquells, totes aquelles que no segueixin el cànon imperant de dona prima, guapa, jove i voluptuosa es converteixen en invisibles: Pels mitjans, per la publicitat, pels creatius, pels empresaris...i sota aquesta tirania, les dones ens passem la vida lluitant contra la bàscula en comptes de passar factura al patriarcat, i amb gana crònica que ens impedeix reclamar el que és nostre en justícia perquè tenim les nostres facultats minvades pel continu bombardeig d’imatges que ens recorden que no som perfectes.

La mal anomenada Premsa Femenina, plena de fotografies irreals, retocades amb programes informàtics que retallen, netegen i donen lluentor- com si es tractés d’una acadèmia de la llengua- només aconsegueixen que les seves lectores perdin confiança i autoestima en veure com a models impossibles unes dones famèliques, malgirbades i amb constant posat de mala llet- que se suposa que estar enfadat és el súmmum del glamour- i sinó que li diguin a la senyora d’aquell futbolista que ha anat a fer les Amèriques.

El nostre, és un món de contradiccions: A una hipòcrita tirania de la salut es contraposa l’obesitat mòrbida del consumisme descontrolat.

A l’exaltació de la primesa malaltissa, als nens – i perdoneu el tòpic- que passen gana també ens els països desenvolupats.

Campanyes de fotògrafs que només busquen enriquir el seu estatus de polemistes jugant amb les mancances d’una noia desequilibrada i malalta.

Campanyes de botigues de roba que s’amparen en els bons sentiments per vendre més roba, roba que a les seves botigues no va més enllà de la talla 42.

Declaracions de dissenyadors homosexuals que sovint sembla que vulguin castigar la dona en comptes de ressaltar la seva bellesa.

De quina mena de dona estem parlant? A qui volem enganyar?

No tot és dolent. També hi ha campanyes que han buscat portar a les grans tanques publicitàries les dones reals, les del carrer.

Aquelles que som baixetes, a les que ens sobren o ens falten uns quilets, que comencem a tenir arrugues, que intentem sentir-nos bé en la nostra pell malgrat el màrqueting de la tonteria.

Campanyes com les de les cremes i desodorants de Dove que aposten per la dona real. I no perquè creguin que és més just i més humà-no ens enganyem- sinó perquè els seus publicistes s’han adonat que funciona i ven, que és del que es tracta.

O en teníem algun dubte?