Andorra living a Celebration

Aquests dies Andorra “Living a Celebration” que cantarien alguns.

Es desperta la febre eurovisiva i les primeres notícies sobre la voluntat que una empresa forana s’ocupi de gestionar tot l’espectacle andorrà a Eurovisió ja ha començat a aixecar les primeres ampolles, tot i que ara es parla que l'empresa finalment serà d'aquí. Ves a saber!.

I tot plegat, per diferents motius.

Els polítics de l’oposició perquè veuen en aquesta mesura una nova externalització dels serveis que – al seu parer- haurien de pertànyer a l’àmbit públic. Fet i fet, ja han anunciat- si més no des del PS- que es podria fer una pregunta al respecte en la propera sessió de Consell General.

Els músics nacionals, perquè veuen com la promoció que podria suposar Eurovisió per la seva música es converteix en un no res, quan s’anuncia que Gisela, una noia catalana participant en la primera edició d’Operación Triunfo, precisament la del Europe Living a Celebration, ha estat l’escollida per representar el país al festival.

Els defensors de la identitat nacional tampoc estan contents. A molts no els agrada que una persona que ni tan sols no viu al país sigui la responsable de representar-nos a tots plegats i dubten que la noia- per bona voluntat que hi posi- sigui capaç de generar el fenomen d’identificació amb el projecte com el que van assolir l’any passat els Anonymous.

I estan els que veuen com la llengua es va morint, i contemplen amb estupefacció com sense cap mena de rubor s’anuncia que la cançó andorrana serà en anglès. Això sí: amb alguna frase en català, per allò de l’especificitat, suposo.

Entre una cosa i altra estan els que tant els fa això d'Eurovisió i els motius de RTVASA per tirar endavant el projecte de privatització de la gestió de la participació andorrana al certamen.

La inversió en temps, diners i recursos humans que genera una iniciativa com la participació andorrana a Eurovisió és, sembla, la causa que a través d’Enric Canals i amb el control de l’operació de Joan Besson s’hagi arribat a la conclusió que el millor per tots plegats és delegar en una empresa especialitzada en aquestes qüestions tot el paquet eurovisiu. Si més no, hi treballen.

Fet i fet el que passa en molts altres països, ara tampoc no ens enganyem. O algú és pensava que a Eurovisió cantava qui triava la tele de torn?

L’empresa contractada assumiria en aquest cas, bona part- que no totes – les despeses de promoció però, és clar, triarien a qui s’ha de promocionar. Ara tampoc entrarem a valorar els motius de triar una o altra persona.

El que l’any passat va ser el lema de la campanya “Tots som Anonymous” aquest any s’empara en la rendibilitat econòmica i les excuses que al país no hi ha gent per anar a Eurovisió amb unes mínimes garanties.

Em sembla galàctic que hi hagi qui es pugui pensar que enviar una noia catalana cantant en català a Eurovisió- en el cas que fos així, que ni tan sols és això- sigui defensar els interessos catalans, ja que crec que cantar en català és tan patrimoni i obligació nostra com seva.

Però sí penso que no és la millor manera de fer país.

No crec que ningú cregui que podem guanyar el certamen, per tant, si es valora que és positiu anar- sigui per promoció, sigui per imatge- perquè no ho fem amb coherència?

Som petits – i sovint mal avinguts, però una vegada més, tinc la sensació que estem deixar perdre l’oportunitat de fer l’únic pel qual Eurovisió valdria la pena, i és per potenciar els malmesos sentiment i identitat nacional.

El que feia el Festina, recordeu?

Per una vegada- i sense que serveixi de precedent- estic d’acord amb el senyor Enric Castellet.

Què hi farem! Ningú és perfecte.