Dimarts 13

Avui és dimarts i 13, un d’aquells dies titllats de maleïts al calendari ja que sembla ser, els pobres dimarts que s’escauen en 13, conjuguen en 24 hores totes les desgràcies possibles i imaginables.

Les supersticions són antigues com l’home, quan a base d’experiència i imaginació, s’intentava donar un sentit a tot allò que ens envoltava i pel que no sempre teníem explicacions.

Trobar els perquès a la pluja, a la desgràcia, a la sequera, a la fertilitat o a la guerra entre pobles.

Tot era un misteri que no semblava respondre a cap norma lògica.

Avui, quan la ciència ha donat solució, o com a mínim resposta, a alguns d’aquests problemes, quan la filosofia o les modes han trencat altres tabús i creences del passat, les supersticions ens queden molt sovint com un dels pocs lligams que encara mantenen un vincle amb la nostra consciència atàvica com a col·lectiu ple de pors i de dubtes.

I és que encara que siguem persones modernes i gens supersticioses, molts defugim per poc que podem, això de passar sota una escala, no ens agrada creuar-nos amb gats negres, fem un respingo si ens cau la sal i a ningú li agrada trencar miralls, ni que sigui per no prendre mal.

Encara n’hi ha més.

De fet tenim supersticions gairebé en tots els àmbits de la vida.

Si féssim cas de la tradició popular hauríem de sortir del llit sempre amb el peu dret, posar-nos el mitjó esquerre abans que el dret, evitar els pèlrojos, que es veu que porten mala sort tants dies com botons tingui la teva camisa, no podem posar el pa del revés sobre la taula, ni trepitjar les insterseccions de les rajoles, en dies com avui, dimarts i 13, ni casar-se ni embarcar-se, i és que la mala sort posa paranys per tot arreu.

El pitjor d’això de ser supersticiós no només radica en que porta mala sort, sinó és que a més dóna molta feina.