Pressing Catch Electoral

Ens prometien una lluita cos a cos i estem tenint lluitadors aficionats de pressing catch que s’esquitxen des del fang.

Quan hi ha moltes coses en joc és fàcil perdre els papers, i tant la inexperiència com els nervis són massa sovint una mala companya de viatge.

La campanya electoral es va desenvolupant i dia a dia els candidats- de la maneta dels seus assessors- despleguen la seva estratègia més o menys encertada en aquestes comunals.

Alguns amb les estratègies convencionals, de parlar poc i trucar moltes portes, altres amb el faristol sota el braç- segurament una de les campanyes amb la imatge més treballada d’aquests comicis -, d’altres amb propostes innovadores i benvingudes- caldrà veure si funciona, però- com fer el cafè amb els electors als bars de la parròquia, i els de més enllà mirant d’inaugurar el que calgui, com sigui per poder ser portada cada dia, esgarrapant minuts als informatius.

Fins aquí tot correcte.

Fet i fet, les estratègies no deixen de ser sinó això: estratègies.

Maneres de posar bonic el producte per tal que t’emportis el gat a l’aigua. I alguns el compraran, i d’altres no, com els detergents, que hi ha qui compra el de tota la vida, el que es deixa entabanar per les promocions i qui no pot resistir-se a les novetats.

Aquests dies de campanya i debats televisius, em deixo caure per les pàgines i blocs d’opinió que circulen a Internet i que aquests dies parlen de comicis. I t’adones que els resultats de les increpacions, acusacions i retrets entre candidats tenen lectures força diferents en funció del color de la mirada.

El debat d’ahir a ATV entre els candidats d’Encamp – per posar un exemple- té lectures oposades segons si un es mira el Tamarrolàndia o la pàgina d’Encamp Jove.

Però això no deixa de ser anecdòtic.

El que realment em sap greu, es veure com massa sovint les acusacions creuades entre candidats - però prou velades com per no arribar a destapar la caixa dels trons - es deixen caure aquí i allà, entre desqualificacions que ratllen l’insult, amenaces i paraules a mig dir.

A Canillo els caps de llista donen el trist espectacle de voler-se portar a la Batllia mútuament davant les amenaces de coacció que uns i altres s’acusen de fer sobre els electors de la parròquia.

A la Massana, el cònsol en funcions acusa en directe a l’aspirant de no saber de què parla i de dir mentides, mentre l’altre li torna la pilota instant-lo a moderar el seu estat d’ànim i acusant-lo d’estar marejant la perdiu.

Ahir Alís retreia a Escoda que com es pot presentar de cònsol si fa mesos volia segregar-se de la parròquia, Torres insinua interessos familiars d'Alís en adjudicacions sense acabar de posar el tema- en el cas de ser cert- sobre la taula, i Escoda paga amb divagacions els plats trencats de la novatada televisiva.

Que parlar per la tele no és fàcil i menys si les hores anteriors els assessors amb més bona voluntat que altra cosa t’han inflat el cap dient que tranquil, que ja són teus, com si realment es tractés d’un combat de boxa americana.

Coreografies assajades que davant la manca de taules de la majoria de candidats no fan sinó un trist espectacle només apte per als seguidors incondicionals d’una o altra facció i que deixen a la resta d’espectadors amb el regust de tenir uns polítics aficionats que tenen més interès es treure’s la pell que en oferir solucions reals.

El pitjor de tot plegat és que crec, sincerament, que en la majoria dels casos els candidats ho són de bona fe. Amb ganes reals de treballar pel poble.

Llàstima que no sempre es transmeti així, i es conformin en tirar-se els plat pel cap.

M’agradaria que s’adonessin que guanyar els comicis no vol dir fer perdre l'enemic, sinó ser millor que l'adversari.