11 de març 2008

Si ens amaguem, igual no ens veuen

A vegades, quan penso en temes globals, m’adono que Andorra continua vivint d’esquenes al món, convençuda que tot allò que passa al seu voltant és aliè a la vida diària plena de cotxes i bosses de comprar.

I ens equivoquem, una vegada més, com aquell que creu que el que passa als Estats Units no ens acabarà repercutint d’una o altra manera.

Estem en terra de ningú.

Vivim ignorant que cada vegada depenem més de l’efecte papallona, i l’ostracisme ni tan sols ens serveix per preservar les pròpies, de pitavoles.

Però ja se sap, ningú és perfecte.

2 comentaris:

vpamies ha dit...

Jo sempre he pensat que la geografia no és gratuïta i que té un efecte immens sobre el caràcter de les persones i els pobles.

Ara la globalització pot llimar distàncies i a Internet no hi neva ni hi bufa la tramuntana. Però no cal oblidar que mentre tecleges assegut al despatx de casa, a fora hi cau la neu o hi bufa la tramuntana de valent.

Ningú és Perfecte ha dit...

A mi m'agrada l'especificitat.

I estic d'acord amb tu que l'entorn condiciona el caràcter d'un poble.

Em nego a creure però que aquesta sigui una bona excusa per viure d'esquenes als problemes que hi ha més enllà, i al mateix temps em rebel.la com aquesta globalització en comptes d'acostar cultures el que ha fet és homogeneïtzar-les.

Arxiu del blog