No miris si no vols veure

Llegeixo l’informe de Càritas- un any més- i m’adono que no som capaços de reaccionar amb eficàcia davant els reptes que la societat ens escup diàriament a la cara.

Recordo el primer informe que va fer públic l’entitat ara fa uns anys i que ens començava a alertar que a Andorra hi havia bosses de pobresa. Entre l’astorament de qui no vol veure res més enllà del seu nas, i el descrèdit d’un sector de la classe política d’aquell moment que no volia - que no podia- entendre que aquelles xifres que parlaven de pobresa es referien al mateix país per on ells passejaven en cotxe oficial i on assistien a inauguracions i reunions d’alt nivell.

A partir d’aquell moment – i cada cop amb més insistència- hem començat a sentir a parlar de les dues Andorres. Dues maneres de viure al país que sembla - que com l’oli i l’aigua- no hagin de barrejar-se mai.

Perquè no tenen res en comú, malgrat conviure sota un mateix cel.

Perquè no té res a veure una dona de mitjana edat amb una feina en el comerç o l’hostaleria, que treballa vuit, però també deu hores diàries, amb fills o altres familiars al seu càrrec i un sou de mileurista, que un jove de bona família embrancat al sistema i sense contacte amb la realitat del dia a dia.

No m’estranya que parlant amb alguns polítics del país- dels anomenats cadells del partit- t’expliquin una Andorra que existeix, però que no deixa de ser parcial i distorsionada.

Són els que creuen que només amb una mica de sort i esforç Andorra permet viure amb dignitat, que qui necessita ajuda és perquè és un gandul o es vol aprofitar del sistema. La mateixa gent que renega dels treballadors forans de baixa qualificació professional, i que no coneixen ningú que tingui un cognom més exòtic que el meu.

Cadells que s’han empassat les mentides més neocon. Joves que aspiren a regular el país a cops de decret per a que tot continuï igual, perquè per alguns, tot va bé.

Em desespera que no es creguin les dades que parlen de persones amb problemes. Perquè el sistema funciona, però funciona només quan les coses van bé. Em dol, quan dubten de la dificultat real de moltes famílies monoparentals que amb prou feines paguen el lloguer quan les pensions no arriben a temps, i els sous no s’estiren més. M’ofèn quan es pensen que els avis no surten de casa perquè ja els està bé, i no perquè moltes vegades la vergonya, les dificultats de molta gent gran es prefereixen mantenir amagades sota una trista flassada de dignitat.

I torno a llegir les dades de Càritas, que ens diuen que aquests darrers mesos han tingut menys casos, però casos més complexos i em revolta escoltar converses d’ingenus que encara ens volen fer creure que aquest és un indicador que la cosa millora.

Perquè la gent que marxa del país perquè aquí ja no pot viure, ha deixat de sumar en el còmput dels números vermells.

El que està sota la catifa, ja no és un problema
El que cau per la finestra, tampoc.
I demà quedem tots plegats i anem a fer uns forats a Aravell, que ara sembla que ja no plou.
I és que ja se sap, ningú és perfecte.