20-N

33 anys de la mort de Francisco Franco.

Avui, encara hi ha moltes persones que recorden aquell dia, què feien, on eren...no deixa de ser un referent, com també ho és la data de la mort de JFK per a milions de persones als EUA.

Amb la diferència, que la mort d’un dictador, genera unes passions, que encara avui, no s’han apaivagat. En favor i en contra.

33 anys han passat a Espanya des de la reinstauració d’una democràcia amb el rei Joan Carles I com a cap de l’estat. Una transició democràtica sense sang, però – o precisament per això- pactada amb una dictadura que agonitzava i que malgrat tot no es rendia a la voluntat de deixar les coses ben lligades, davant la impassibilitat de França, i de retruc, de la resta del món, que van viure el franquisme com un mal menor que no calia bellugar gaire.

A Andorra la guerra civil i la dictadura espanyola es van viure en onades migratòries. La dels nacionals que van fugir a l’instaurar-se la república, i en el reflux, amb els republicans que després de la caiguda dels rojos van buscar aixopluc a les muntanyes.

Alguns les van travessar, altres es van perdre pels camins, alguns – de banda i banda ideològica- es van establir al país, i els seus fills i néts encara hi són.

Alguns, molts, brindaven, avui fa 33 anys en saber de la mort- encara que fos al llit- del dictador.

Les ferides continuen obertes a Espanya. És el que tenen les transicions pactades, que obliguen a callar, i el silenci deixa ferides que es podreixen amb el temps.

Ferides en forma de fossars plens d’afusellats, de represaliats, de víctimes i perdedors que encara avui no han vist com el seu nom, la seva història es rescrivia en honor de tots els que van malviure aquells anys.

Potser el problema, és que per poder parlar de segons què calen encara alguns més de 33 anys.