Matar el pare*

Al pas que anem haurem de matar els pares, però que ningú s’esveri, que serà en defensa pròpia.

Tota la vida fent de més i de menys per mantenir-nos sota l’aixopluc d’un co-príncipat que ens permetés fer l’andorrà de subsistència i ara sembla que les garrotades ens vindran del pare Sarkozy, que aquests dies sembla ser que ha descobert que Andorra és un paradís fiscal a ulls de l’OCDE - que nosaltres ho tenim clar que no ho som un paradís -.

Caldrà veure quan triga a descobrir que ell és una part indivisa del cap d’estat d’aquest paradís fiscal que vol posar en cintura.

I nosaltres- mentre això arriba- haurem de córrer a comprovar quina mena de garanties ens atorguen els co-prínceps en cas de problemes- si és que hi ha res escrit sobre el tema- i si avui realment la seva funció va més enllà d’un protocol atrotinat que amb els anys ha canviat la qüèstia per un vernís constitucional.

Que està molt bé ser un príncep republicà, però els homes d’estat saben que els lluentons de la glòria monàrquica serveixen de poc en el complex món de les finances internacionals.

Mentrestant, a la Mitra, prou feina tenen demanant que se signi una treva a Gaza mentre el Papa Benet XVI intenta fer memòria de quin dels lefevristes amb qui intenta fer les paus va dir o va deixar de dir que l’Holocaust no va existir mai.

Que el Sant Pare és inefable, però ningú va dir res de la pèrdua de memòria.

I així anem fent, assumint que aquest paradís no ho serà mai a la terra mentre pidolem uns horaris dignes als patriotes que decideixen si cal fer festa quan toca, o quan cal. Tot un dilema.

* Publicat avui al Diari d'Andorra